Article de: Juan Piqueras Haba, Catedràtic Honorari de Geografia, Universitat de València

(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/numeros-publicados/69-numero-34/630-citricultura-valenciana-crisis-coyuntural-o-fin-de-ciclo)

 

Aquests mesos s’ha escrit molt sobre la crisi dels cítrics valencians. Per a complementar les anàlisis realitzades en els mitjans de comunicació d’actualitat, repassem l’origen i l’evolució del monocultiu citrícola, una forma de generar divises que podria començar a qüestionar-se en el moment en què desplaça als cultius bàsics i impedeix pràctiques agràries alternatives. Què podem aprendre d’aquest llarg cicle?

Després d’haver sigut durant segle i mig la principal font de riquesa per a l’agricultura valenciana de les zones de regadiu, la citricultura sembla haver entrat en una fase de final de cicle econòmic, amb una caiguda continuada dels preus pagats en el camp que fan totalment ruïnós el seu cultiu a xicoteta i fins i tot a mitjana escala. La crisi és tan greu que en l’actual campanya 2018-2019 moltes finques deixen que les mandarines i taronges es podrisquen en els camps. Entre les causes, s’assenyala en primer lloc la importació per part de la Unió Europea de mandarines procedents d’Àfrica del Sud, encara que resulta difícil entendre que la introducció de menys de 200.000 tones, en un mercat on només l’Estat espanyol en produeix quasi dos milions (el 70% valencià), puga haver generat tal enfonsament en els preus pagats en origen (18 o 20 cèntims per quilogram), quan en els mercats europeus el preu de venda final continua sent fins a 10, 20 i fins i tot 30 vegades més alt. Llavors, quants diners guanyen els agents intermediaris, les cadenes de supermercats i les fruiteries? La importació de mandarines sud-africanes no ha fet més que aguditzar un problema que ja s’arrossega des de fa vint anys.

Les anàlisis assenyalen una llarga sèrie de raons, com l’excés d’oferta de cítrics, a causa de les grans plantacions d’Andalusia o el caràcter minifundista de la majoria dels propietaris valencians (la immensa majoria, homes) enfront de les grans explotacions andaluses, creades i gestionades per grans empreses comercials o per capitals procedents de societats mercantils, industrials, diner negre o professionals liberals amb alts ingressos. També s’assenyala la competència d’altres fruites que inunden els mercats en plena campanya tarongera. No deixa de sorprendre’ns que fins i tot a València es preferisca comprar a l’hivern raïm del Perú, kiwis de Nova Zelanda o pinyes de Costa Rica, abans que taronges i mandarines valencianes, encara que aquestes siguen molt més barates.

Altres raons són de tipus polític i organitzatiu, com invoquen els qui recorden el gran paper que en dècades passades interpretava l’anomenat Comité de Gestió de Cítrics, ara desaparegut, tant en la regulació de l’oferta i la demanda com en les converses amb les autoritats europees.

L’agricultura valenciana d’exportació i els seus cicles

L’historiador Ricardo Abad va encunyar el 1980 l’apel·latiu «fruita daurada» al·lusiu no solament al color de la pell, sinó també als diners (or) que reportava. Però com tants altres productes en la història de l’agricultura valenciana, també la taronja ha complit segurament ja el seu cicle hegemònic i convé preparar-se per a un altre nou.

Cal recordar que la valenciana és des del segle XV una agricultura d’exportació i que els cultius han anat canviant a mesura que ho demanava el mercat. Així, a la fi del segle XV, els mercaders flamencs, alemanys, britànics, francesos i italians que operaven a València i Alacant, s’emportaven d’ací sucre, seda, arròs, panses, vi, safrà, etc. El sucre, obtingut de les canyes que cultivava la població musulmana des de la Plana de Castelló fins a la Safor (Gandia i Oliva) va ser el principal producte d’exportació durant els segles XV i XVI, fins que la competència del sucre de Canàries i d’Amèrica, ajudada pel canvi climàtic (la Xicoteta Edat del Gel) i l’expulsió dels moriscos el 1609, van acabar amb ella. El va succeir llavors en els regadius la morera, «l’arbre de la seda», perquè amb les seues fulles s’alimentaven els cucs que produïen el caríssim i cotitzat fil. La seda bruta i filada s’exportava a França i Itàlia, a més de la demanda interna dels teixidors de València, Requena, Toledo i Talavera. La seda va ser la principal mercaderia exportada entre el 1700 i 1840, seguida per les panses, els vins i l’aiguardent. En la segona meitat del XIX, la vinya va representar més de la meitat del valor de totes les exportacions valencianes, fins que a partir de 1910 començà a substituir-se pel taronger a les comarques litorals. L’arrossar, per la seua banda, va incrementar-ne l’extensió de poc més de 10.000 hectàrees el 1800 a 30.000 el 1920, ocupant gran part dels regadius d’Alzira, Xàtiva, la Valldigna i la Safor, on a partir de 1955 seria substituït pel taronger.

El primer cicle expansiu del taronger 1850-1930

Encara que el taronger ja era un arbre habitual en els camps valencians del segle XVI –tots els anys per Nadal s’enviaven a la Cort (Madrid) carretades de taronges, magranes i torrons– el cultiu regular no va començar a produir-se fins a finals de segle XVIII de la mà de propietaris rics de Carcaixent, Alzira (la Ribera) i Borriana (la Plana). Es tractava de persones amb uns altres ingressos no agrícoles i amb suficient capital per a transformar terres de secà en regadiu, mitjançant la construcció de pous de sénia. Fins al 1850, el mercat va estar restringit a l’interior, ja que Portugal era el principal exportador a Gran Bretanya, en procés d’industrialització i urbanització. La ruïna dels tarongers portuguesos a causa d’una plaga durant la dècada de 1840, va desviar l’atenció del mercat britànic cap a València, i les exportacions van créixer vertiginosament de menys de 9000 t en 1861 a quasi 90.000 l’any 1880.

Posteriorment, s’hi van sumar les compres de França, Alemanya i Països Baixos, i les vendes van superar les 400.000 t en vespres de la Primera Gran Guerra (1914-1918) que va suposar una forta regressió, i durant els «feliços anys vint» arribaren al milió de tones en 1930. La Gran Depressió iniciada el 1929 i després la guerra civil espanyola i la Segona Gran Guerra i les seues seqüeles, van significar una llarga etapa (1931-1955) d’estancament per al sector citrícola.

Al caliu del negoci, molts capitals urbans (industrials, comerciants, professionals liberals) van invertir en la compra de terres per a plantar-hi tarongers, obriren pous amb poderosos motors importats d’Alemanya i de pas construïren mansions superbes com a símbol de la nova riquesa.

La segona expansió i la fi del cicle: 1955-2018

La recuperació arribaria alhora que el «miracle alemany» i el creixement econòmic d’Europa Occidental a partir dels anys cinquanta, amb la creació del Mercat Comú en 1957. En 1958, l’Estat espanyol va signar acords comercials avantatjosos amb els països del Mercat Comú, que van millorar molt el 1986 després d’ingressar-hi i van assolir el seu millor moment l’any 1993 amb la creació de la Unió Europea i el seu mercat únic, sense aranzels ni impostos. La demanda europea de taronges va tornar a créixer i per tant també les exportacions, que tornarien a depassar el milió de tones en 1970, i augmentarien després a 2,2 milions en 1996 fins a arribar a 3,3 milions en 2010, quan gràcies a la seua posició avantatjosa tant aranzelària com geogràfica, l’Estat espanyol acaparava el 70% de la quota del mercat importador citrícola de la Unió Europea, enfront d’altres competidors interns (Itàlia o Grècia) i externs (el Marroc, Israel-Gaza o Sud-àfrica).

Aquell boom exportador dels anys setanta, acompanyat de l’entrada de químics en la dècada anterior, va fomentar les noves plantacions, en les quals, ara sí, els tarongers van envair l’horta tradicional i molts arrossars; els propietaris petits i mitjans també hi participaren activament, dibuixant així una citricultura cada vegada més minifundista. Les exportacions amb vaixell, majoritàries en l’etapa anterior, van començar a ser substituïdes pel ferrocarril i finalment per camions frigorífics, amb una alta participació d’empresaris valencians. El mateix va passar amb els agents comercials: abans, per aclaparadora majoria, eren britànics, alemanys i francesos, i ara els valencians i murcians els farien la competència. Va haver-hi molts beneficis i van ser molt repartits.

L’expansió del taronger va tornar a ser fulgurant i fins i tot va superar amb escreix l’etapa anterior: entre 1955 i 2000 es van plantar a les comarques del golf de València més de 100.000 hectàrees de tarongers i mandariners, que avançaren tant sobre les hortes dels regadius històrics com sobre els secans interiors (vinyes, garroferes, oliveres) transformats en regadiu amb milers de pous i transvasaments de rius. En arribar a la seua màxima expansió, el 2005, el territori valencià sumava 190.000 hectàrees de cítrics. A Múrcia i a les províncies andaluses de Còrdova, Sevilla i Huelva, s’havien establit enormes plantacions de tarongers que no cessarien d’augmentar fins al moment actual.

A partir de l’any 2000, quan la producció continuava augmentant, les exportacions van començar a estancar-se. La saturació dels mercats interior i exterior ha sigut palpable en aquests últims anys, amb la consegüent caiguda dels preus i sense previsió de millora mentre a Andalusia es continuen fent noves plantacions i Europa autoritze la importació de cítrics de tercers països (Sud-àfrica, l’Argentina o el Marroc).

Un nou cicle, de nou amb monocultius d’exportació

Davant aquesta saturació, a València ja fa temps que es va començar a apostar pel caqui, la magrana, el paraguaià, l’alvocat i fins i tot el kiwi. El caqui ha substituït al taronger (i encara ho fa a marxes forçades) en un dels bressols de la taronja (la Ribera del Xúquer), i ja n’hi ha plantades quasi 20.000 hectàrees (més del 80% de la superfície estatal). Els magraners ocupen unes 4000 hectàrees (d’un total de 5400); paraguaians, alvocats i kiwis encara són minoritaris, però estan cridats a regenerar l’agricultura valenciana. Aquestes transformacions les protagonitza de moment la petita i mitjana agricultura que viu de treballar directament les seues terres. S’hi planten molt pocs tarongers, si no és en grans finques propietat del capital comercial.

Tot apunta, doncs, al fet que el cicle del taronger ha acabat a València i que el paisatge sempre verd d’aquest arbre s’anirà substituint per uns altres de fulla caduca que dibuixen un paisatge marró en l’hivern, com ja passa als voltants d’Alginet, l’Alcúdia i Carlet, els tres principals productors de caqui. Si això ocorre, també hi haurà un canvi notable en el medi ambient, ja que els cítrics, amb la seua fulla perenne, actuen com un gegantesc bosc que absorbeix la radiació solar, suavitza les temperatures, consumeix anhídrid carbònic i aporta oxigen a l’atmosfera. Els altres fruiters ja no podran complir aquestes funcions en la mateixa mesura.

Taronges antifeixistes

Autoria: Revista SABC

«Actualment queda en els arbres del 35 al 40% de la collita de la taronja per recollir, en l’estranger hi ha pendent de cobrar dotzenes de milions que podien revertir a l’Estat i com no pot deixar que s’afone definitivament l’exportació de la taronja, nosaltres ens atrevim a proposar que el Govern intervinga immediatament l’organisme exportador CLUEA».

Amb aquesta carta dirigida a Largo Caballero, el 23 de març de 1937, l’executiva nacional de la UGT va aconseguir posar fi, tal com volia, a l’experiència de col·lectivització promoguda per la CNT i la mateixa UGT valencianes. El Consell Llevantí Unificat de l’Exportació Agrícola, creat a l’octubre del 36 i sota control anarquista, pretenia controlar la totalitat de les divises procedents del major producte d’exportació del moment, la taronja, en favor de les seues propostes revolucionàries i per a evitar l’avanç feixista. L’experiència d’aquesta campanya de col·lectivització, en termes econòmics, va fracassar, tant per les mateixes obstruccions del govern com per les tensions amb els propietaris, els problemes de transport en un país en guerra i una sobreoferta de taronges a Europa derivada de la producció palestina.

Tant per reforçar el mite de l’exportació com per fer fracassar les col·lectivitzacions, caldria preguntar-se quant pogué influir aquesta experiència en l’esdevenir del cooperativisme del sector, en l’actualitat concentrat en Anecoop, una cooperativa de cooperatives convertida en l’exportador de cítrics més gran del món i sempre al servei de la Gran Distribució.

Xoc de models agraris

Autoria: Àrea d’Agroecologia de COAGCV

Davant del model de monocultiu citrícola, amb els problemes socials i econòmics que ocasiona i, per definició, contrari a la diversitat, al País Valencià s’han iniciat molts projectes agrodiversos i ecològics que, no obstant això, es veuen perjudicats per pràctiques dissenyades per al model de cultiu dominant.

Des de 2002, les diferents comunitats de regants de les zones citrícoles de Castelló i València apliquen l’anomenada fertirrigació comunitària, que consisteix en l’addició de químics de síntesi a l’aigua subministrada per al reg per degoteig. D’acord amb la recomanació del Servei de Tecnologia del Reg de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), l’argument principal és millorar la situació de la població activa del sector primari —que en aquestes comarques supera l’edat de jubilació en més del 40% i cada vegada té més difícil tractar de manera individual els seus camps— i també fer un «ús racional» de la fertilització sintètica.

Les solucions utilitzades en el procés de fertirrigació, a base de nitrogen, fòsfor, potassi, magnesi i alguns microelements, no estan permeses en l’agricultura ecològica, empobreixen les qualitats del sòl i són antagòniques, per tant, als models agroecològics. No obstant això, s’hi apliquen de manera homogènia sense tindre en compte la diversitat varietal, fins i tot d’espècies o edàfica de cada àrea irrigada. «Aquesta aigua és bona per a qualsevol cultiu» és l’explicació que solen donar les comunitats de regants.

En alguns casos, les comunitats de regants plantegen com a solució destinar un dia d’aigua «neta» a la setmana, quan en realitat eixe dia suposa més una neteja de canalitzacions que una vertadera aportació d’aigua de qualitat. Com a organització agrària, som conscients que un gran nombre de joves que tracten d’incorporar-se a l’agricultura amb models agroecològics, troben impediments a l’hora de disposar d’aigua neta per als seus cultius i es veuen en l’obligació de prendre mesures que comporten costos afegits, com la construcció de basses i altres mecanismes per a depurar i emmagatzemar aigua per al reg. A més, en alguns casos el preu del metre cúbic d’aigua no tractada és igual al de l’aigua fertirrigada, amb el greuge comparatiu que això representa.

Paradoxalment, a l’ORDRE 11/2017, de 21 de març, de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, per la qual es regula el procés de selecció d’inversions proposades per les comunitats de regants hi diu: «La inclusió d’inversions en fertirrigació comunitària es considerarà sempre que la fertirrigació col·lectiva no comprometa la pràctica de la producció ecològica d’aquells agricultors que l’apliquen», però aquest és un punt que no es respecta. A més, el Govern valencià va llançar durant la legislatura 2015-2019, el Pla Valencià de Producció Ecològica, que, a més de comptar amb pocs mitjans per a la seua execució es troba amb impediments com el que suposa la fertirrigació, que sí que assegura ingressos a les empreses comercialitzadores de fitosanitaris. Cal dir que la transformació a degoteig té també aspectes negatius, com ara que posa en perill el manteniment del patrimoni hidràulic.

S’evidencia, doncs, que aquests remeis puntuals perpetuen el problema. La cerca de models agraris justos i ecològics és apressant i està cada vegada més justificada.