«El problema històric de la ramaderia és la dificultat per a unir-se». Conversem sobre ramaderia extensiva al País Valencià.

(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/649-ganaderia-extensiva-pv)

Estem en la pedania d’Anroig, en el terme municipal de Xert, al Baix Maestrat (Castelló). Els amfitrions, Jordi i son pare, Juan, han preparat una taula i unes cadires entre les oliveres, al costat del bancal on pasturen les seues ovelles. Hem reunit cinc persones compromeses amb la ramaderia extensiva perquè es coneguen millor i compartisquen les seues impressions sobre el sector. Seiem al sol del mes de febrer i comença una tertúlia on preguntes i respostes s’entremesclen i enriqueixen col·lectivament.

Paco Rubio: Jo residisc en el sud d’Alacant, a Elx, en els horts de palmeres. Actualment tinc una explotació per a carn amb 65 ovelles reproductores de la raça guirra del País Valencià, que compatibilitze amb el meu treball com a tècnic d’una organització agrària. No som del tot legals en algunes coses, però no perquè no volem sinó perquè no podem. És un model semiextensiu, de transterminància, una transhumància de baix recorregut, molt domèstica, compatible amb altres assumptes i sobretot integrada en el mosaic agrícola del sud d’Alacant.

Anna Gomar: Jo no soc ramadera, soc veterinària i treballe ja fa 12 anys amb oví-caprí, porte una ADS (Associació de Defensa Sanitària) en el Col·lectiu l’Esquella, que promou la ramaderia extensiva i la sobirania alimentària, concretament de les comarques centrals valencianes. Recentment vam posar en marxa la Cooperativa Esquellana a causa de la problemàtica de la llana, que no és molt diferent de la de la carn o la llet.

Teresa Alpañes: Jo vinc de Villena, estic en oví-caprí de carn, tinc uns 400 animals també en semiextensiu, amb la raça segurenya. Soc la tercera generació de ramaders, però amb mi ja s’acaba. M’heu agafat en el tràmit de retirar-me, sobretot per problemes de salut, perquè ho porte tot jo sola. La meua producció la venc a una empresa de Conca, Ovimancha, que em proporciona l’estabilitat que necessite.

Jordi Benages: Jo tinc ovelles de raça lacaune, franceses, i em dedique a la producció de llet i a l’elaboració de formatge ací, a Xert, amb mon pare. Hem muntat la Formatgeria La Planeta per a fer valdre la producció de llet, amb la qual pràcticament no es cobreixen despeses, i procurem fer un producte del territori i que es consumisca en proximitat. Anem a fires, portem el formatge a botigues i treballem amb les ovelles de la manera més extensiva que es pot, encara que si fas llet, has de fer un mixt. Vaig tindre una subvenció de jove agricultor. Fa 6 anys que treballem amb les ovelles i 3 que fem formatge.

Juan Benages: Jo soc el pare de Jordi. Soc pastor des de fa 6 anys, però vaig nàixer en una masia; els meus avis eren pastors. El territori necessita el treball que fem de traure les ovelles als bancals d’oliveres perquè fins ara s’hi tirava herbicida, que el que fa és matar la terra, però amb el pasturatge es pot deixar el camp net de males herbes i ho estem demostrant. Clar, parlem d’un tipus d’agricultura molt més tranquil·la, de molta més qualitat, i amb zero pesticides.

Quin diagnòstic feu del sector ramader a petita escala i en extensiu al País Valencià?

Paco: Al País Valencià som molt poques persones i els qui ho fan arrosseguen una culturalitat, tenen uns 55 anys de mitjana i no han fet res més en la seua vida, és una inèrcia. Quan pense en el futur del sector ací, em costa veure’l estable per ell mateix, crec que, en un parell de dècades, si es manté, haurà de ser perquè ens subvencionen (així, com sona de dur) i perquè es legisle per a obligar els agents que comercialitzen en el nostre territori a un percentatge mínim de producte local en la seua distribució. La resta són excuses.

Teresa: El meu diagnòstic és pessimista: no som competitius per a aquest sistema. Cuidem el medi ambient, som cultura, però no es reconeix la nostra labor. D’altra banda, en el món rural les dones som invisibles, per molt bé que ho fem. Mon pare es va jubilar en 2001 i jo vaig decidir ser ramadera. El primer que em va dir és que no era un treball de dones. El meu propi pare! En comptes d’enorgullir-se i donar-me tot el seu suport, em deia que mentre poguera arrossegar els peus, qui manava en les quadres era ell. He barallat molt per millorar les meues instal·lacions, canviar el maneig…, fins i tot em van donar el premi d’emprenedora rural. Però va haver-hi molts projectes que se’m van quedar en l’aire, el meu pare mai em va deixar demanar la certificació en ecològic, per exemple. Pot ser que en aquests vint anys haja canviat una miqueta la mentalitat, però jo he tingut molts problemes perquè és un món molt masculí. Ara he posat el ramat a la venda i l’altre dia em criden i em diuen, directament: «dis-li al teu home que es pose». Quan vaig pasturant per la vereda, la gent a vegades m’insulta, no respecten gens el senyal de la vaca, em diuen que està fet per als cotxes, no per als animals. Ara porte sempre el BOE en la motxilla per a mostrar-lo.

Juan: Jo el menyspreu també l’he viscut, però sempre dic que estic supercontent i orgullós del que faig. Ací per ser pastor et miren com un estrany, però en altres llocs d’Espanya és diferent. Un pastor és una persona respectable, que cuida i neteja la muntanya, que manté el paisatge i les espècies. L’agricultura i ramaderia intensives han tallat els equilibris de l’ecosistema. Nosaltres notem molt el canvi en les zones on pasturem i ja no fumiguen: ara apareixen perdius, conills…

Jordi: Jo crec que el tema de la despoblació rural va molt lligat al declivi d’aquesta ramaderia. La majoria de la gent jove va nàixer en pobles, però ja no tenen l’arrelament rural, només ve en festes o a passar el cap de setmana. Els meus amics valoren molt el meu treball, però també valoren tindre temps lliure, per això no crec que canviaren el seu treball a la fàbrica per açò. Per a reactivar el medi rural no n’hi ha prou amb portar famílies per a obrir el col·legi, cal oferir eines per a fer coses, ajudar els primers anys al fet que la gent desenvolupe els seus projectes. Jo em vaig formar en escoles agràries de Catalunya, trobe a faltar eixa classe de formació ací.

Anna: Crec que les normatives actuals també són un obstacle per a una persona jove que vol instal·lar-se i poder viure de la ramaderia, hi ha alguns aspectes que potser es podrien replantejar. Ara estan eixint normatives com la de venda de proximitat, i vull pensar que alguna cosa està començant a canviar, que s’han adonat que la legislació europea del paquet higiènic-sanitari ha acabat amb els xicotets projectes, i aquesta mateixa legislació és la que està obligant a tancar escorxadors.

Falta de valoració de la ramaderia, menyspreu del treball de les dones, despoblació rural… Com s’intervé en tot això perquè la realitat puga canviar?

Anna: Per a mi el motiu d’aquesta situació de crisi és que no hi ha un benefici per un treball, això és crucial. Teresa explicava en el cotxe que els seus avis ramaders van tirar avant una família amb 3 fills en els anys trenta, i que té factures de fa 40 anys en les quals quasi es paga més per kg de carn que ara. Què ha passat? És multifactorial. Quan recórrec el territori, el que veig és que no hi ha infraestructures que facen la vostra vida possible, que permeten traure el màxim benefici sense haver d’acabar en un intermediari.

Teresa: Jo a l’intermediari li dic «el de l’Audi». A vegades apareixia per la finca i li venia el corder a preu de llotja, ell el portava a l’escorxador i el venia després a més del doble del que m’havia pagat a mi, sense tacar-se les sabates. A qui perjudiquen aquestes pràctiques? Als qui estem els 365 dies de l’any treballant, mullant-nos, xafant bassals… I a qui cobra el salari mínim i no pot comprar una carn més barata. Com diu Anna, n’hi ha molts factors, però tot es va transformar amb l’arribada de les grans superfícies. Per a vendre’ls cal ser un monstre i tindre explotacions per tot Espanya, els xicotets no hi comptem. A mi m’encantaria poder conéixer el consumidor final de la meua carn, però per a això hauria d’anar-me’n 40 anys arrere, quan a Villena hi havia un escorxador municipal on portàvem els nostres animals i subministràvem el producte a les carnisseries del poble i als restaurants. Tot podia quedar-se en el mateix municipi. Ara les grans superfícies han acabat amb les carnisseries i llavors ja no es justifica que hi haja escorxadors municipals, es tanquen. Es dificulta el tema del sacrifici i apareixen els intermediaris…

Juan: Per això, al final, només queda espavilar-se cadascú individualment i crear un producte diferenciat, buscant un mercat propi que el valore, que és el que tractem de fer nosaltres.

Paco: Sí, els qui us dediqueu al lacti el millor que podeu fer per a traure el cap econòmicament és transformar-lo, vendre en cadena curta i diferenciar-vos. Jo ho tinc pitjor, perquè faig carn, tinc l’escorxador lluny i damunt faig agroecològic i no puc diferenciar-me, perquè no hi ha línia ecològica en el meu escorxador. Però una altra solució és aprofitar que som un actor clau en com Europa considera que cal gestionar el territori. Els estats gasten diners per a mantindre els espais protegits: les zones ZEPA, la Red Natura, etc. El servei ecosistèmic que prestem té un valor i hauria de ser quantificable, i jo a més estic operant amb una espècie en perill d’extinció. Hem de ser més àgils nosaltres i aprofitar també eixa part tan important del nostre treball.

Pels obstacles que comenteu, sembla que moltes de les solucions només podrien aconseguir-se amb una unió del sector, organitzant-se.

Juan: Clar, hem de fer propostes com a sector! Però, fixeu-vos, ací sondegem el sector de la llet quan fa dos anys es va fer un curs a Albocàsser. Érem poc més de quaranta persones de tota la província. Ací hi ha un parell de cooperatives on la gent porta la seua llet, et paguen al cap de 8 mesos i moltes vegades les anàlisis no són de fiar, les poden manipular per a abaixar-ne els preus. Tothom es queixava d’això i vaig comentar la importància d’unir-se per a canviar les coses. Em van donar la raó, però només dues persones estaven disposades a mullar-se i treballar per això. Cadascun se’n va anar pel seu costat. Jo ho veig difícil, hi ha poders forts als quals no els interessa que ens organitzem.

Anna: El problema històric de la ramaderia és la dificultat per a unir-se. Sembla que la voluntat només està en el discurs, i només se solucionarà quan els que queden siguen com Jordi, gent jove, perquè els majors no mouran un dit perquè no tenen res a deixar-li a ningú, no tenen relleu generacional. Mira l’exemple de la llana. En Esquellana l’hem pagada al doble del que val en la llotja i ningú ha vingut a demanar-nos que li la comprem. Hi ha una deixadesa total i el sector ramader és molt desconfiat, hi ha molt d’individualisme.

Jordi: Sí, jo veig la gent de 50 anys i s’arrossega una cultura molt derrotista. Ací al poble hi ha més gent amb ovelles, si ens organitzàrem localment, podríem arreglar diverses basses i fer tancats mancomunats, com en el nord. Allí hi ha una altra cultura de col·laboració, d’intercanvis…, i ací això també estava abans. Ens van fer creure que la prosperitat estava a les ciutats, però crec que ara es torna a valorar la vida rural. A les escoles de pastors del nord hi ha molta demanda per part de joves, hi ha gent que troba treball de pastor i no són excepcions.

Teresa: Jo no tinc bona experiència en l’organització. Vaig estar de secretària en una ADS i era l’única dona entre 40 homes i escaig. Em vaig ficar com a secretària perquè ningú més volia dedicar-hi temps, però vaig acabar anant-me’n quan em van fer callar en una reunió. Ací vaig perdre molta motivació per a treballar en col·lectiu.

Però hi ha hagut alguna vegada cap intent d’articular el sector ací?

Anna: Ací no. Amb sort aconseguim que es mantinguen dos esdeveniments molt importants sobre ramaderia extensiva, els concursos de Gossos de Ramat d’Ares del Maestrat i d’Agres, que atrauen molta gent i serveixen per a difondre els beneficis del pasturatge i trencar tòpics. Tindria molt de sentit articular ací alguna organització perquè crec que molta gent no se sent prou protegida per les organitzacions agràries majoritàries. Però com trobareu temps per a organitzar-vos i dinamitzar el territori? La ramaderia semiextensiva, que és la que predomina en moltes zones del País Valencià (trauen als animals de dia i els estabulen de nit), requereix molt temps i dedicació.

Paco: Ara en l’àmbit estatal està la Plataforma por la ganadería extensiva, on hi ha ramaders i també científics que poden assessorar-nos, elaborar informació per tal d’anar als estaments autonòmics i demostrar que som agents clau. Jo estic vinculat a una organització agrària per a demanar que donen suport al sector.

Juan: Et talle. Aquestes organitzacions agràries jo crec que serveixen per a poc ara mateix, perquè s’han convertit en una gestoria.

Teresa: Jo tampoc tinc esperança en les organitzacions agràries convencionals, però en l’àmbit estatal també hi ha Ganaderas en Red, molt necessàries precisament pel que he comptat abans sobre la dona en el món ramader. Moltes són del nord, però almenys es mantenen en contacte per un xat en el mòbil, s’aconsegueix aquest suport tan necessari i reivindiquen moltes coses. Jo, encara que em retire, vull seguir en contacte amb elles.

Llavors, si s’articulara el teixit ramader del País Valencià, hi participaríeu?

Tots: Totalment, demà mateix.

Quines mesures us semblaria important exigir?

Anna: La PAC és la meitat del pressupost de la UE, si tots els diners que van a ramaderia es transformaren en infraestructures com ara escorxadors municipals o mòbils, tancats, circuits curts de comercialització…, en inversions que feren la vida més fàcil a la xicoteta producció, això suposaria una injecció de vida molt gran al medi rural i a la cura del territori, a l’activitat dels pobles, al control d’incendis, al xicotet comerç, etc. A més, s’estan contradient les lleis de benestar animal amb això de no tindre escorxadors de proximitat.

Paco: Jo hauria de poder sacrificar els meus corders a demanda en cadena curta per als restaurants del meu municipi. Hauria de poder-se sacrificar en finca, igual que a Galícia, a Catalunya… A la província d’Alacant la ramaderia que hi ha és similar a la meua, no som ecològics perquè no podem sacrificar en ecològic, és un peix que es mossega la cua. Què demanaria? Un escorxador ecològic en el meu municipi o un escorxador mòbil mancomunat, perquè segur que hi hauria demanda.

Teresa: Hi ha alguna cosa que és imprescindible regular i vigilar. Si soc una persona amb molts diners, me’n vaig a Turquia, compre una partida de corders per a Nadal i quan travesse la frontera li posen «producte nacional». Ni aquests corders ni les seues mares tenen el mateix control sanitari que ací, i utilitzen productes que ací estan prohibits. Per què es permet això? Aquesta competència deslleial ha acabat amb les xicotetes explotacions.

Per a acabar: quin és l’aprenentatge més gran que heu fet des que es dediqueu a la ramaderia?

Anna: Conec moltes experiències ramaderes, però qui veig contents són persones com Jordi, que poden posar el preu al producte, transformar-lo, vendre’l sense intermediaris. Per això, animaria a fer-ho així. I per a això és clau que el sector s’ajunte; si no teniu temps, potser junts podeu contractar a algú perquè ho dinamitze.

Paco: Jo, quan se’ns espenta a buscar solucions és quan em cabrege moltíssim, però no és per les ovelles, que em fan molt feliç. Amb elles he aprés a administrar el temps i a adquirir una responsabilitat. La ramaderia i la meua filla m’han fet madurar i ser feliç.

Juan: Afegiria que jo he aprés amb aquest treball la felicitat completa, la ment la tens molt neta, només estàs pendent dels gossos i de les ovelles. En la meua balança de moments em decante per aquests.

Teresa: A mi els animals m’han ensenyat la humilitat. De tant mirar-los, he aprés a ser feliç sent humil. Em retire dient molt orgullosa que he sigut ramadera, però tenint moltes ganes d’ajudar noves generacions, a gent que li nasca del cor, no que pense que guanyarà diners. Serà feliç si ho sap posar en pràctica.

Jordi: A mi el que més m’agrada és tractar amb la gent que compra el formatge, que s’interessen per com es fa, per com viuen les ovelles. Per això vull vendre en proximitat i que qui vulga vinga ací a veure el procés, a estar amb els animals. Jo soc optimista i crec que la ramaderia extensiva es reprendrà.

 

Patricia Dopazo Gallego, Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *