(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/numeros-publicados/64-numero-33/586-cuando-transformar-un-cultivo-es-transformar-la-sociedad).

Molt a prop de la ciutat de València s’ubica el Parc Natural de l’Albufera. Es tracta d’un ecosistema de marjal amb una llacuna central, separada de la franja costanera per una barrera litoral de bosc mediterrani i ecosistemes dunars. Al segle xix es va reduir de manera important l’extensió del llac alhora que creixia la superfície cultivada d’arròs, introduït en temps dels àrabs. Aquest fet, unit a la industrialització de l’agricultura i el desenvolupament urbanístic dels anys setanta, va derivar en el col·lapse ecològic de l’Albufera. Per tal de protegir-la, s’hi va atorgar la figura de Parc Natural l’any 1986 i també ha estat declarada Lloc d’Importància Comunitària (LIC segons la directiva Hàbitats) i Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA segons la directiva Aus), i reconeguda internacionalment dins de la Llista d’Aiguamolls d’Importància Internacional RAMSAR. Hui la gestió dels residus i els abocaments ha millorat, tot i que l’entrada d’aigua és menor i de menys qualitat.

Actualment, l’arrossar, cobreix dues terceres parts de la superfície total del parc natural, concretament 14.000 de les 21.120 ha i representa el 14 % de la producció d’arròs de l’Estat. Tenint en compte el valor identitari d’aquest cultiu, l’arròs de l’Albufera té molta fama i està identificat amb una denominació d’origen. Altres activitats tradicionals de la zona són la pesca artesanal i la caça. 

Cultiu intensiu dins un parc natural 

València és només un dels 13 municipis que limiten amb el parc, però és el primer a desenvolupar una Estratègia Agroalimentària municipal, fruit d’un procés obert de consulta pública. Aquest document incorpora entre les seues accions dues mesures relacionades amb el cultiu d’arròs. La primera és la necessitat de fomentar-ne la gestió agroecològica. D’acord amb Josep Manuel Pérez Sánchez, cap de secció del Servei de Pobles de València de la delegació d’Agricultura i Horta de l’Ajuntament, una transició agroecològica «podria ser un exemple a seguir, però és difícil introduir-hi canvis quan es continuen fent tractaments aeris de productes contraindicats per a l’aigua dins d’un parc natural i molt a prop d’un lloc turístic com és El Palmar». Josep menciona també un conflicte clàssic que potser ja hauríem d’haver superat: des de l’agricultura convencional de l’Albufera històricament hi ha hagut un posicionament en contra de tot allò que «faça olor d’ecologista».

L’altra mesura relacionada amb el cultiu d’arròs que inclou l’Estratègia Agroalimentària no és menys complexa. S’hi proposa generar infraestructures i procediments per a la gestió dels residus agraris amb una visió d’economia circular. El cultiu d’arròs a l’Albufera genera cada any 75.000 tones de palla que en bona part s’hi cremen, fet que comporta problemes de salut com l’augment de malalties respiratòries i molèsties oculars en les poblacions del voltant, o la contaminació per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. La mala incorporació de la palla o deixar-la sobre el sòl i inundar el camp, provoca la putrefacció de l’aigua amb la consegüent mortaldat de peixos.

La Política Agrària Comunitària (PAC) preveu compensacions als agricultors per les restriccions en les pràctiques de cultiu en zones d’importància ecològica com l’Albufera, per tant, estan subjectes al compromís de gestionar la crema de la palla d’una forma alternativa. Tot i això, any rere any, continua cremant-se un volum important de palla entre els mesos d’octubre i novembre. L’opció alternativa, que consisteix en la retirada i el reaprofitament dels residus, no presenta beneficis clars per als productors, que hi veuen una càrrega addicional de treball.

Els últims anys, s’ha autoritzat la crema de la palla d’arròs de manera excepcional i atenent a criteris fitopatològics, però l’aposta de la Generalitat Valenciana és reduir-ne progressivament la crema i les molèsties que causa en l’entorn del parc natural. Per la seua banda, la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient ha fomentat els estudis d’investigació sobre usos alternatius i ha creat una Comissió Tècnica per a l’Estudi d’Alternatives a la Crema de la Palla de l’Arròs.

La ciutadania es mobilitza: el Banc de Palla 

Sembla, doncs, que les diferents tensions impedeixen qualsevol canvi i la situació es troba en un atzucac. Podem trobar-hi solució? Què es feia abans amb la palla?

Abans de la mecanització, la sega es feia manualment i pràcticament tot el material es treia dels camps cap a les trilladores, que separaven el gra de la palla. S’arreplegava la palla per a l’alimentació dels animals, la fabricació de paper o altres usos, com a coberta vegetal dels arbres fruiters o com a protecció per a la ceràmica. El cercle es tancava i la palla no es considerava un residu, sinó un recurs. S’hi pot tornar a aquest punt?

Raúl Silla, de la Cooperativa l’Aixada com a Eixida ho té clar. El seu col·lectiu i Acció Ecologista Agró van ser els principals impulsors del Banc de Palla d’Arròs de l’Albufera, que va nàixer a la tardor de 2014. «En una visita al parc, em va cridar l’atenció el problema de la mala gestió de la palla. Des de la nostra visió com a projecte agroecològic proper, ho véiem com una oportunitat atés que es tractava d’un recurs que havíem d’adquirir fora», conta Raúl. Llavors, van pensar com dissenyar una fórmula participativa coordinada i autogestionada que oferira aquest recurs de proximitat. Lucía Moreno, d’Acció Ecologista Agró, assenyala que aquesta xicoteta iniciativa «no soluciona el problema de la palla, però en dinamitza els usos, hi construeix una xarxa i promou el contacte entre molts usuaris i projectes».

A més, segons Raúl, en quatre anys de funcionament, el banc de palla ha tingut demanda de palla ecològica, «la qual cosa ha contribuït a fer visible el fet que a l’Albufera, excepte casos anecdòtics, no hi ha arròs ecològic. S’ha començat a crear una massa crítica que exigeix que els arrossars siguen ecològics».

Un avantatge d’introduir pràctiques agroecològiques a la marjal seria la millora de la qualitat de l’aigua de l’Albufera. «Com podem seguir parlant de conservació d’espais naturals protegits si no hi ha estratègies per a esmortir la contaminació?», es pregunta Raúl. Segons Lucía, «els problemes de l’aigua no són només de residus agrícoles i fertilitzants. A l’Albufera hi ha un problema molt gran amb les aigües pluvials que arrepleguen tota la brutícia dels pobles dels voltants. D’altra banda, cada vegada entra menys aigua a l’Albufera i damunt estem alerta als macroprojectes de modernització de regadius perquè comportaran una reducció dels retorns d’aigua». Per millorar realment la qualitat del llac caldria, per tant, assignar-hi un cabdal mínim ecològic, incidir en un programa de bones pràctiques en tota la conca del Xúquer i crear més filtres verds com els del Tancat de la Pipa, àrea de reserva gestionada pel grup ecologista. «L’arròs ecològic podria ser un filtre verd fantàstic», conclou Lucía. Per tant, podríem afirmar que no hi caben excuses per a plantejar-se definitivament una transició del cultiu de l’arròs a l’Albufera cap a l’agroecologia, així com una gestió no contaminant de la palla. 

Obstacles per a la transició agroecològica 

Hi ha alguns aspectes de la situació actual que xoquen frontalment amb el que podria ser una imatge agroecològica de l’Albufera: l’ús indiscriminat de productes fitosanitaris, la toxicitat de les aigües de regadiu i la sobreexplotació del sòl un únic cultiu. Santos Ruiz, gerent del consell regulador de la Denominació d’Origen d’Arròs de València, hi planteja una paradoxa: «L’únic cultiu que es pot dur a terme a l’Albufera és l’arròs, perquè afavoreix la presència d’aus. Els camps s’han d’inundar cada nou mesos per tal de crear un espai confortable per a elles. Si férem rotació de cultius, que és un dels principis de l’agricultura ecològica, no podríem inundar els camps». Josep Manuel Pérez hi coincideix: «El maneig agroecològic d’un cultiu que es repeteix cada any és molt complicat. En altres marjals, el maneig permet fer-hi rotacions, però l’Albufera s’inunda, aquesta és la diferència».

Lucía Moreno apunta també la qüestió de l’aigua: «Tota l’Albufera s’ha transformat per una gestió d’aigua única, per a l’arrossar, que és molt difícil de fer compatible amb altres tipus de cultiu. Però hi ha terrenys on sí que s’hi podria practicar la rotació».

En el mateix sentit s’expressa Paloma Mateache, directora i conservadora del Parc Natural de l’Albufera, qui comenta que a determinades zones del parc sí que es podrien introduir pràctiques ecològiques, atés que no s’inunden totes les hectàrees d’arròs i perquè al parc hi ha molta matèria orgànica: «En les zones de no inundació s’hi podria fer fangueig i evitar l’abonament químic. També s’hi podria birbar per a reduir l’ús d’herbicides. Però res no servirà si no hi ha estudis sobre la rendibilitat del cultiu ecològic o si no es demostra als agricultors que la pràctica ecològica no els perjudicarà econòmicament».

En canvi, per a Raúl, la qüestió de la transició ecològica no s’hauria de valorar amb criteris economicistes. «Hauríem de preguntar-nos què és millor: conrear un arròs de qualitat nutricional o un arròs amb molècules pernicioses per a la salut?, la sobreproducció per a competir en el mercat global o la producció conscient per alimentar els territoris productors i adjacents? En definitiva: arribar al col·lapse irreversible d’un ecosistema o recuperar les pràctiques sostenibles que van desenvolupar els nostres ancestres?».

Fer camí des de la base

És precisament la relació amb els arrossers (un sector totalment masculinitzat) el que més està costant al banc de palla. «Al principi semblava que tiràvem de favors», conta Lucía. «El primer any, el banc de palla va consistir simplement a fer una crida per passar el capvespre en la sega de l’arròs i dir-li a la gent: mireu, ací hi ha palla i us la podeu endur. El següent any vam fer una demostració de l’empacament, perquè molta gent deia que no era possible. Els propietaris no estaven especialment il·lusionats; si algú els diu que arreplega la palla, perfecte, però sempre que no siga cap molèstia». Raúl creu que aquest escepticisme té relació amb l’escala de les propostes: «Hom pensa que la solució ha de ser d’un caire empresarial fort i nosaltres parlem d’un altre tipus de metodologia molt més pràctica, social i d’interacció amb l’espai i no tant de maquinària pesant, grans inversions, etc.».

No obstant això, l’edició del Banc de Palla d’Arròs de l’Albufera de 2017 va ser un punt d’inflexió gràcies a la complicitat d’un empacador local, José Luis, que a banda de fer l’empacament, va proporcionar-hi emmagatzematge i distribució, de manera que la gent podia arreplegar palla durant tot l’any. «Hem passat de 3000 bales de palla a més de 30.000 en un any, l’equivalent a 200 hectàrees, que ja és una bona quantitat», explica Raúl. Les persones que s’emporten la palla paguen un euro per bala a l’empacador per a cobrir les seues despeses.

Lucía diu que un dels èxits del banc de palla és fer xarxa: «Cada projecte que hi arriba amb idees de com utilitzar la palla el posem en contacte amb altres que fan coses similars. També tractem de donar-los visibilitat, perquè són molt inspiradors». Per a ella, seria un èxit aconseguir que des del parc de l’Albufera les pròximes infraestructures es construïren només amb palla d’arròs i aquesta pràctica es podria estendre a la resta d’espais naturals. «Si tots els camps de cítrics dels voltants feren ús de la palla d’arròs per a encoixinar la terra, mitigaríem el problema de la palla i l’estalvi d’aigua seria notori», hi afegeix Raúl.

En qualsevol cas, una transició a ecològic per part de tot l’arrossar sembla una tasca utòpica actualment, encara que ben a prop és l’exemple del Parc Natural del Delta de l’Ebre, on bona part de l’arròs és ecològic i on es valoren molt les pràctiques del passat. «Per a nosaltres el més important és connectar els projectes agroecològics que ja existeixen ací i fer-nos forts gràcies al suport mutu i les aliances. Si som capaços de contextualitzar tot això en la petita escala en què treballem, en una transició agroecològica en què intervinguen els grups de consum i la resta d’actors, podem col·locar fàcilment tant la palla sense residus com l’arròs ecològic entre les xarxes que hem teixit», assegura Raúl. Per a Josep Manuel Pérez, l’aliança amb el consum és bàsica, «estaria molt bé si el sobrecost de produir de manera ecològica s’assumeix per part de la població i de l’administració». Pel que fa al preu, d’acord amb Lucía, un bon repte seria traure tot l’arròs de l’Albufera dels canals globalitzats de comercialització, «perquè si no, és impossible, ara mateix paguen a 30 cèntims el quilo d’arròs. És un cultiu que sobreviu per l’ajuda de la PAC. Hem de fer reflexionar tota la societat al voltant dels nostres espais naturals perquè tota la gent que ve de visita al parc sempre s’ompli la boca d’orgull i goig amb l’Albufera i l’agricultura, però… on compren l’arròs?».

Celia Climent de la Hera (CERAI)

Patricia Dopazo Gallego (Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià i Revista SABC)