(Disponible en castellano en: http://soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/470-ganaderia-extensiva-en-el-pais-valencia-una-actividad-a-promover«)

No existeixen molts projectes de ramaderia bovina extensiva al País Valencià, sobretot, a causa de les condicions ambientals i físiques del territori. La ramaderia extensiva necessita una quantitat considerable de terreny per a pastar, aquesta característica la trobem quasi exclusivament en el nord de Castelló. No obstant açò, tot i aquesta limitació, es tracta d’un sector que podria oferir treball a joves i exercir un paper clau en el manteniment del nostre mitjà rural.

 

 

La ramaderia extensiva és un model de gestió lligat a la terra i basat en l’aprofitament dels recursos que ofereix cada territori, triant l’espècie animal i la raça més adequada per a cada zona. Aquest tipus de ramaderia ha anat perfilant molts paisatges al llarg dels anys i una de les seues expressions és el pasturatge, activitat que la pagesia ha sabut adaptar a cada territori buscant l’equilibri entre el nombre d’animals, la superfície i els béns naturals disponibles, per a assegurar un bon maneig de la terra, sense sobreexplotació. El pasturatge té una comesa fonamental en el control d’incendis i afavoreix la fixació de la població en el mitjà rural.

En contraposició a la ramaderia extensiva, trobem un altre tipus de ramaderia deslligat completament de la terra i en què els animals romanen tota la seua vida en estables: la ramaderia intensiva. L’alimentació es basa en pinsos compostos amb ingredients (com la soia) que recorren milers de quilòmetres i que, a més, condicionen la sobirania alimentària dels països d’origen. Aquest tipus de producció ha afavorit l’aparició de megagranges, sobretot de pollastres i porcs, amb una capacitat cada vegada més gran i amb més tecnologia, que han desplaçat a poc a poc a les xicotetes produccions familiars, perquè poden fixar preus més baixos. La falta de relleu generacional, el tancament d’escorxadors, la càrrega burocràtica, els baixos ingressos i la resta de la llarga llista de pedres en el camí, han fet que la cabanya ramadera a petita escala, recórrega un camí de descens al País Valencià.

Tot i això, existeixen iniciatives que desafien aquesta situació i que demostren ser sostenibles. Ens acostem a un projecte familiar de producció de carn de vedella que aborda el cicle complet: la cria dels animals, el sacrifici i processament, i la comercialització, tot sumant-hi el component de relació amb el territori i amb les persones. Una iniciativa a contra corrent que ha demostrat ser viable econòmicament i proporcionar il·lusió i motivació al dia a dia dels seus protagonistes.

Fernando, Eva i Abel

Fernando Robres ve de família ramadera i carnissera. Va començar treballant en la ramaderia familiar i més tard es va fer amb els seus propis animals en el Maestrat aragonés i castellonenc, en valls i muntanyes on la ramaderia extensiva és una de les poques activitats econòmiques que es poden dur a terme. Eva Carrillo és del poble mariner del Grau de Castelló. Abans de conèixer a Fernando no havia tingut cap contacte amb la ramaderia, el que els va unir va ser la voluntat de cuidar la naturalesa, un aspecte que els preocupa als dos.

Fernando i Eva havien vist com la seua carnisseria a Castelló s’havia anat envoltant de grans superfícies, per això eren conscients que havien d’oferir alguna cosa diferent per a poder sobreviure com a xicoteta ramaderia i com a xicotet comerç. Primer van certificar el seu producte amb una marca IGP (Identificació Geogràfica Protegida), però no va funcionar com esperaven i van decidir començar la conversió a ecològic, sobretot per a visibilitzar el maneig que ja realitzaven, amb el benestar animal i la cura del medi ambient com a filosofia. No va suposar res nou pel que fa a les seues pràctiques, però, en paraules de Fernando, «els problemes van venir perquè vam ser els primers que demanàvem aquesta conversió de vedella en ecològic a la Comunitat Valenciana, i hi havia moltes coses que el comitè regulador no comprenia». En aquells dies, a principis del 2011, no hi havia cap escorxador certificat i van haver de certificar-ne un, això va suposar quasi mig any de tràmits. I després està la comercialització que, com en tot projecte, costa d’engegar. «En els circuits ecològics la gent no et coneix, i en els convencionals cal explicar per què ets més car que les grans superfícies. Les persones majors van ser les que ho van entendre més ràpidament». Fernando explica que es van donar a conèixer fent molta pedagogia, amb el boca a boca, i que, per sort, va coincidir amb l’època de l’auge de l’interès i la sensibilització per l’alimentació ecològica. Afegeix amb satisfacció que, amb la demanda que tenen, ara ja no necessiten explicar-ho tant; a diferència del que ocorre amb l’enorme competència que existeix en el mercat de vedella convencional, el seu projecte té un mercat estable. «El que ens fa falta són animals!», diu.

Tenir una carnisseria sempre els va semblar una condició fonamental per a poder tancar el cicle. «No hi havia punts de venda i tenir una carnisseria pròpia és una garantia; ens estalviem intermediaris, la qual cosa fa que el preu puga ser més assequible», explica Fernando. Eva és qui s’encarrega de la venda, el seu dia a dia és estar en la carnisseria. «És un treball gratificant. Quan vénen les clientes expliquem tot eixe valor afegit, no solament la qualitat, sinó el que no es veu: que mengen un aliment natural, sense antibiòtics, una carn sana que té molts beneficis en allò individual i per al medi ambient». Per a ella la conversió a ecològic va ser un procés d’aprenentatge, ja que no estava segura del que abastava la paraula, no obstant açò, va acabar convertint una manera de produir en una manera de viure. Arran d’informar-se i investigar-ne, els seus hàbits a casa han canviat i ha omplit les prestatgeries de la carnisseria d’aliments ecològics i de proximitat que posa a la disposició de la clientela.

A Eva li agradaria poder acompanyar a Fernando més sovint en el camp, però els seus ritmes són molt diferents. El d’ella és un ritme estable d’horari comercial, el de Fernando és més irregular. «L’únic dia que podria acompanyar-lo és el diumenge, però és el dia que he de fer la feina de casa». Eva admet que no poden fer grans coses en el temps d’oci, però que l’activitat diària els agrada molt: «hem aconseguit un equilibri i ara tot està més assentat».

Abel és el fill d’Eva i Fernando; des de xicotet ha volgut acompanyar el seu pare amb els animals i té clar que s’hi vol dedicar. «No m’han inculcat res. Podria haver anat a estudiar batxillerat, però he decidit venir a Terol a estudiar el grau mitjà en producció agropecuària; és la meua elecció». La mateixa que en el seu moment va prendre el seu pare. Abel té clar també que seguirà amb la producció ecològica, «ho veig útil i beneficiós, no és el mateix un animal que es cria tancat i alimentat amb pinso, que un en el seu hàbitat i a l’aire lliure». Explica que la resta de l’alumnat de la seua classe també procedeix de família ramadera. Es mostra content i esperançat en comprovar que a l’escola alguns professors i algunes professores ja parlen de la producció ecològica com una opció de futur.

Tenir cura del territori

La ramaderia extensiva es basa en el maneig adequat de les pastures d’hivern i d’estiu, de manera que els animals hi puguen proveir el màxim de les seues necessitats alimentàries i es puga prescindir d’aportacions extra. «No és anar, donar-los de menjar i anar-se’n; cal estar pendent de tot, de si plou o no plou, de si hi ha pastura…», explica Fernando. A l’estiu, les finques de Mosqueruela i la serra de Gúdar, que són més altes, tenen més menjar que les de Castelló i han de practicar la trashumancia. Amb la trashumancia les finques es regeneren, es recupera la pastura i es mantenen els prats. Fernando explica que, a més de ser més sostenible i representar una excel·lent mesura antiincendis, el bestiar té molts menys problemes sanitaris que si fora estabulat. «Com que està en el seu ambient, quasi salvatge, els problemes sanitaris es redueixen al mínim. Per això és convenient buscar races autòctones, perquè són les que s’hi adapten bé». Ell va començar amb la xarolesa, una raça francesa molt utilitzada en ramaderia convencional i en engranalls, però gràcies al contacte amb finques de Lleó, a poc a poc va canviar a l’asturiana de les valls, perquè va veure que es podria adaptar bé a la terra i a la seua forma de maneig. La idea ara és aconseguir, a poc a poc, que totes les vaques siguen d’aquesta raça.

Per a Fernando aquesta és, sens dubte, la ramaderia del futur. «Hauria d’haver-ne més. Encara que és difícil canviar els hàbits de ramaders i consumidors, tinc la impressió que les coses evolucionen i ara es valora molt menjar més sa i que es respecten els animals». Fernando anima a la pagesia a decidir-se a fer el canvi cap a una producció ramadera més sostenible i ecològica després de comprovar que la demanda va en augment i que, moltes vegades, no poden fer-ne front. Han pensat a ampliar la cabanya molt poc a poc, perquè no supose canvis bruscs per als animals ni per al bosc, i tampoc per a la sostenibilitat econòmica del projecte. Fernando i Eva volen deixar de ser l’única finca de vedella ecològica del País Valencià. «No tenim centre de formació en ramaderia i açò caldria impulsar-ho. És molt necessari donar una formació als joves, per això col·laborem perquè la gent que hi estiga interessada vinga a veure la finca». Fernando pensa que la ramaderia extensiva ecològica podria ser un element molt important en el desenvolupament rural de les zones d’interior, i que l’administració s’hi hauria d’involucrar. «No pot ser que en els pobles es porte carn de l’altra punta d’Espanya per als restaurants, quan ací hi ha tantes zones no contaminades que podrien oferir carn de qualitat i mitjans de vida sostenibles… Cal tancar el cicle i per a això hem de motivar la gent jove. Una escola de pastors estaria molt bé perquè oferiria una formació molt pràctica».

La importància de dinamitzar la ramaderia extensiva al País Valencià

La falta d’educació i coneixement sobre la realitat de la ramaderia al País Valencià que existeix entre la població no ajuda a posar-la en valor ni a generar la consciència social necessària per a dinamitzar-la. Encara cal fer una gran tasca pedagògica per a aconseguir que la gent comence a demanar productes ramaders valencians. Aquest pot ser-ne el primer pas.

Com hem assenyalat al principi, la falta d’escorxadors condiciona la viabilitat de les xicotetes produccions familiars, que no poden fer front a les despeses que suposa traslladar els animals de la granja a l’escorxador i, posteriorment, de l’escorxador als punts de distribució. La figura de l’escorxador mòbil, que ja funciona en altres punts d’Europa, podria ser una solució molt apropiada que, a més, facilitaria la venda directa de carn, eliminant intermediaris, i que, en definitiva, suposaria un increment d’ingressos per als ramaders i les ramaderes.

Actualment, la llana de les nostres ovelles no té valor i ha passat a ser una despesa quan hauria de ser un ingrés. Tanmateix, hi ha moltes opcions per a tractar de trencar amb açò. Una d’elles és la iniciativa desenvolupada pel projecte Esquellana: la compra per part d’un grup de persones, de 1600 kg de llana d’ovella guirra, l’autòctona valenciana, per a transformar-la i obtenir-ne cabdells de manera que es pose en valor el que havia passat a considerar-se un subproducte. No és un camí fàcil. Del nostre esplendorós passat tèxtil queda ben poc i actualment no es troben llocs on es puga processar aquesta llana de forma semiindustrial, per tant, és molt probable que aquests passos hagen de fer-se a Castella i Lleó.

La mancança de relleu generacional és un punt clau en què cal incidir. És evident que calen programes formatius adaptats a aquestes necessitats i amb una clara vocació d’inserció de persones noves en el món rural. Una escola de pasturatge en seria una de les possibles solucions i, a més, ajudaria a combatre un dels principals motius pels quals la ramaderia no és atractiva per a la joventut: el sacrifici i la dedicació que suposa. Aquestes persones formades podrien suplir aquelles que hagen d’absentar-se del seu treball en un moment determinat. D’altra banda, farien que les persones joves tingueren referents, i canviarien la imatge que habitualment es té del ramader home i d’edat avançada.

Anna Gomar, Col·lectiu l’Esquella

Patricia Dopazo, Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià