«No venem pa, venem una altra forma d’organitzar-se».
 Cooperativa Terra de Pa, València

(Disponible en castellano en: http://www.soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/497-no-vendemos-pan-vendemos-otra-forma-de-organizarse).

L’economia feminista proposa un sistema econòmic amb la vida en el centre o, el que és el mateix, que en lloc de la vida al servei del capital (com ocorre ara), siga el capital allò que estiga al servei de la vida. Hi ha moltes persones expertes, pàgines escrites i hores de debat en què tot açò es justifica i on s’hi reflexiona, però hi ha experiències que ho posen en pràctica? La cooperativa Terra de Pa sembla una bona referència.

M.ª Ángeles Sáez, Rocío Albuixech i Vicent Vercher tenien en comú que els agradava fer pa i que no tenien a ningú a prop amb qui compartir aquesta afició, per això van buscar fòrums virtuals. Es van conèixer a través de la pantalla, però prompte es van posar cara i van començar a fer comandes conjuntes i a reunir-se per a cuinar. «Tot va començar el 2009 quan ens van deixar un local a La Vall d’Uixó; hi quedàvem un diumenge al mes i estava molt bé perquè podíem anar amb els xiquets, que tenien un parc al costat; era el moment en què compartíem el que havíem fet sols, el que no podíem explicar-li a ningú més», recorda Rocío, que afig que ja llavors, mig de broma, solien preguntar-se: muntem un forn de pa?

Una vida digna de ser viscuda

I anys després posaren en marxa aquest somni, cada u des de la seua pròpia situació. «Jo havia deixat feia temps el meu treball d’oficina perquè em ratllava molt que tothom estiguera tancat en treballs d’ordinador, queixant-se i reivindicant el paper del llaurador, però que no hi haguera ningú que es fera llaurador, ni forner, ni res», explica Vicent, «així que jo vaig tirar per ací i vaig estar un temps de forner en una botiga». Les seues companyes estaven en aquells dies en treballs de criança. Rocío havia demanat una excedència, «havia treballat 15 anys en una agència de viatges enorme, que finalment va tancar, i llavors em vaig posar a pensar què fer. No volia tornar al mateix, no m’agradava, ni tampoc volia deixar als xiquets sempre al càrrec d’altres persones. M’agradava fer coses amb les mans i vaig fer alguns cursos de pastisseria».

Van decidir buscar un obrador per a fer pa i distribuir-lo, però va sorgir l’oportunitat del traspàs d’una pastisseria a un preu assumible. Terra de Pa va arrancar a l’estiu de 2016 i ràpidament va començar a anar bé perquè no van començar de zero. Part de la clientela de la pastisseria prèvia es manté i serveixen també als grups de consum ecològic als quals proveïa Vicent en el seu treball anterior. Van triar ser cooperativa perquè era el model d’empresa que s’adaptava al que volien fer, encara que era el més lent i complex d’engegar. «Una S. L. la fas en un moment, això diu molt del món en què vivim», diu Rocío.

Com porten la tensió entre el capitalisme i la vida? M.ª Ángeles explica que tenien clar que anava a ser una forma de vida, amb un sou per a portar a casa a final de mes, «però no ho vam fer amb pensament capitalista, pensant a arrapar d’on siga perquè fóra hiperrentable des del primer dia. El primer que vam fer va ser l’horari; en comparació amb el d’un negoci similar, sabem que és reduït, però pensem que és suficient». A la clientela li estranya que tanquen a les 17.30, però elles expliquen que és l’hora en què els seus fills ixen del col·legi i que volen estar amb ells. «I els sembla molt bé, s’organitzen i reserven el que necessiten. El que vens al final és més que un pa, és una altra forma d’organitzar-se i de fer les coses», diu M.ª Ángeles.

«A València conec molta gent que ha muntat coses i ha acabat en la dinàmica de treballar fins a morir i tanca en 3 anys», conta Vicent, «et cremes perquè la teua intenció és guanyar diners, no viure. La meua intenció no és eixa. Jo vull viure d’açò molt de temps». Vicent entra a les 9.30 i se’n va a les 17.30. Explica que entenen el treball com la part de la vida en la qual es contribueix al funcionament de tot, però la vida ha d’equilibrar-se amb altres coses. «Només volem tindre diners per al que necessitem i no som gent de moltes necessitats, encara que hem fet un esforç per reduir-les perquè sabíem que al principi no seria fàcil. Comptar amb el suport del nostre entorn més proper fins que el projecte s’estabilitze és molt important.»

Pla de negoci?

Rocío diu que aquest treball l’ha alliberat molt, perquè és la primera vegada que està fent el que vol. «És un privilegi que no sé quanta gent tindrà. Ningú em diu què he de fer i totes les decisions les prenem en assemblea, en consens.»

Al principi, els preocupava cobrir despeses i pensaven que haurien de fer-hi més hores, però no és així, excepte en èpoques concretes. «De totes maneres, jo m’exigisc molt», diu Rocío, «sempre pense que estic fent poques hores i m’adone que és la inèrcia que porte d’altres treballs. No passa res per no fer-hi més hores, no cal. És important aprendre l’autocontrol». Diuen que aquest conflicte amb la pressió és permanent, però segons Vicent, «ja ens agafa majors, hem estat en altres coses… La part més guai és que tot ho condicionem a estar bé, cadascuna s’adapta a les condicions vitals del grup, sense desequilibris». Les decisions es prenen tenint en compte els ritmes i respectant l’element del grup amb més limitacions, assumint que no poden arribar a tot i sense forçar-ho gens. «Vicent no està criant i potser té més temps, però la resta del grup no pot seguir aquest ritme perquè hem d’atendre una altra part de les nostres vides. Aquest respecte mutu ja és una manera de cuidar-nos entre nosaltres», diu Rocío. M.ª Ángeles afig que amb aquesta confiança han aconseguit sentir que no van de casa al treball, sinó de casa a casa.

Vicent és molt escèptic amb els plans de negoci perquè coneix molts projectes que n’han fet i han fet fallida. «Abans, la gent es muntava una botiga de verdures perquè tenia un camp, aquest era tot el pla de negoci». No obstant això, van haver de fer-lo perquè el banc els el va demanar per al préstec del forn. L’economia que apliquen és pràcticament domèstica, no de negoci. «Com la meua àvia, que posava el sou en quatre sobres, un per a cada setmana, i el que sobrava de cada setmana, a un altre sobre, el dels estalvis. No hi ha més. Si te n’ixes d’això, ja has de demanar crèdits, etc., i això és un artifici», diu Vicent.

És el primer any i, encara que encara no consideren que hagen arribat a un salari «digne», estan cobrant cada mes. «A més, hem continuat fent inversió pel benestar, per exemple, la pastadora, al principi no en teníem i ho féiem tot amb la batedora i a força de braços; o la cambra frigorífica, que ens permet planificar i repartir millor el treball en el temps, sense forçar-nos. Al final amb els diners compres temps», explica M.ª Ángeles. «Invertim els diners a anar-nos-en abans a casa!», conclou Vicent, «perquè els diners no valen per a molt, però el temps sí».

Rocío diu que han anat augmentant la producció perquè la tenda està més animada, «arribarà un moment en què necessitarem més gent». Pensen que per a treballar de forma òptima a la llarga haurien de ser dues persones més, i els agradaria que entraren com a sòcies de la cooperativa per a tindre totes el mateix estatus. «Si hi ha gent que entén la nostra manera de treballar, que implica anar a poc a poc i no esperar grans coses, ens agradaria molt que se sumaren i que hi aportaren», diu Vicent.

El cereal, el vincle amb la terra

Les farines les compren en la Farinera Roca, d’Agramunt (Lleida), un negoci xicotet, i a Silvia López, una productora de cereal i llegums que va heretar els camps de la seua família a Terol i que fa poc que té el seu propi molí. Estan molt contentes amb ella. «Silvia té formació en agricultura i ha investigat sobre cereals en la universitat. Ella ho fa tot, fins i tot va al banc de germoplasma de Madrid a demanar varietats, les prova, ens les dóna a provar a nosaltres… així podem valorar-les amb ella i adaptar-ne els processos», conta Vicent.

En Terra de Pa tenen clar el respecte per l’ofici, per fer les coses de forma pausada, donant-les el temps que necessiten, i especialment la importància de la qualitat de la matèria primera i de pagar-la a un preu que permeta viure a la persona productora. Diuen que en un forn és perfectament viable pagar més per la farina i comprar-la de qualitat i proximitat sense que es reflectisca excessivament en el preu final perquè «la major part del preu d’un producte de forn, el 75 %, és el treball; no com en altres sectors, en què si canvies la qualitat de la matèria primera, ja no ixen els comptes», explica Vicent.

Rocío pensa que la gent està farta de menjar malament, «la tònica general no és comprar les quatre barres a un euro de Mercadona, sinó valorar els productes fets amb cura, sense porqueries; i no has de cobrar milionades per això. La matèria primera és superimportant. Potser el que senta malament no és el pa, és el pa mal fet». Expliquen que han conegut gent que no podia menjar pa perquè no els feia bé i, no obstant això, sí que poden menjar el seu pa. «Per a elles és un canvi molt important», diu Vicent, «ho notes en la forma en què t’ho expliquen, que va més enllà d’allò individual, han vist que hi ha alguna cosa en el pa processat que no funciona bé, ho expliquen a la gent del seu voltant i així es canvien les dinàmiques de consum, perquè potser també ho apliquen a altres aliments».

Millorar una societat «profundament malalta»

El local està en un barri popular, amb moltes persones procedents de pobles. M.ª Ángeles és qui sol estar més en la botiga i li agrada explicar que són una cooperativa, d’on vénen les farines, parlar de receptes tradicionals, etc. «M’adone que la gent se sorprén que parles amb ells. Aquest tracte és important en el barri perquè es reprén la xarxa social de veritat». Vicent explica que fa poc va arribar a la tenda un senyor major amb fotos d’una alqueria que hi hagué prop d’allí, quan encara no hi havia edificis. «Els seus pares vivien allí i feien pa i el venien en la porta de casa i estava tot emocionat. És com un barri-poble i estem a gust perquè els tres som de poble.»

De moment no estan en cap associació de comerç local ni en el gremi de forners, perquè prefereixen anar fent les relacions des de baix. «Ens han cridat per a fer mercats, però jo no entenc per què un productor que curra tota la setmana, arriba el diumenge i ha d’anar-se’n a un mercat. Si haguera de fer-ho per a sobreviure, ho faria; però ara no, perquè entrem en una dinàmica de capitalisme verd: produir, produir, produir i estar a tot arreu. Que hi vaja un altre, que ha d’haver-ne per a tots», diu Vicent. Participen en la fira del barri, tres dies a l’any on es troben amb la gent que els compra i prenen alguna cosa.

Vicent ha estat molt de temps involucrat en els moviments socials i està cansat de les seues dinàmiques. Té clar que els canvis de calat vénen més lents perquè estan basats en el dia a dia, encara que valora molt la militància en grups de consum i coses similars. Ell es troba ara en un altre punt. «No passa res, ja ens trobarem. No tinc ansietat de fer-ho tot com més prompte millor; faré una part i qui vinga darrere que continue. Per a mi el primer és viure, no sacrificaré la meua família, amics, parella… ja he passat molt de temps desatenent aquestes coses per la militància, que sent que fagocita la vida».

Veuen de manera crítica com funcionen molts negocis «alternatius», on les persones treballadores pateixen pressió darrere de l’aparador per part de gent del seu propi àmbit polític i militant. «Mai ens hem sentit esclaus del treball i per això els nostres clients no són els nostres caps. Parlem amb ells en igualtat i poden dir el que vulguen, però això no implica que demà anem a fer-los un pa», diu Mª. Ángeles.

Per a Rocío és important no marcar objectius inassolibles i fer les coses amb alegria, perquè això es contagia. «Estem contentes perquè treballem en allò que volem, intentem fer-ho tan bé com siga possible i a la gent li agrada el que fem. Crec que per a transformar la societat ja n’és suficient».

Patricia Dopazo Gallego

Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

Revista SABC