La «tira de comptar»: mercat en resistència

(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/actividades/545-la-tira-de-comptar-mercado-en-resistencia)

La «tira de comptar» situada en la central logística de Mercavalència és un mercat molt singular. És d’aquests espais que sorprenen quan els veus per primera vegada. Quan la gent encara dorm, la tira fa hores que funciona. En aquest espai, confrontat amb la nau de majoristes, cada matinada, centenars de xicotets agricultors i agricultores de l’horta valenciana venen directament els seus productes frescos i acabats de collir.

Són les tres de la matinada a la ciutat de València i Salut es prepara per a la jornada de treball en la «tira de comptar»: fa recompte del gènere, ordena les caixes i organitza el producte per a vendre’l al llarg del matí. Hi troba altres paradistes i agricultors, sobretot homes, que venen a fer el mateix que ella: vendre allò que han collit amb les seues pròpies mans. Més tard, a les vuit del matí, junt amb el marit, s’encarregaran d’arreplegar-ho tot, pujaran el gènere que no han venut a la furgoneta i tornaran a casa. La seua jornada no acaba ací, segurament després anirà a collir les creïlles que ja estiguen bones i a llaurar altres camps, prepararà el dinar per a la família, agranarà i llavarà la casa, anirà al supermercat i ves a saber quantes coses més.

La jornada de Salut, excepte la part de les tasques de la llar, pot ser un exemple de la quotidianitat que viuen les més de 250 persones que formen la tira de comptar, una institució única en el món. El seu origen es remunta al segle xii i es podria traduir com el dret que tenen les persones agricultores de l’horta valenciana a vendre directament els seus productes. És una figura molt peculiar, ja que malgrat tots els canvis succeïts, continua funcionant en diferents mercats de la ciutat de València. Aquesta figura es materialitza en un espai reservat en els mercats de districte de la ciutat perquè les persones agricultores hi puguen vendre els seus productes. En l’actualitat, trobem dues tires de comptar establides en mercats municipals (el Cabanyal i Mossén Sorell), on xicotets agricultors i agricultores de la ciutat es reuneixen uns dies concrets de la setmana, i una altra tira en Mercavalència, que funciona d’una manera diferent: cada matinada, de 3.45 a 8.00 del matí, s’hi reuneix una gran quantitat de persones agricultores (varia cada dia, però les xifres giren al voltant de 250-300 diàries) i els seus compradors potencials són els detallistes de la ciutat. La tira de comptar és, per tant, el canal més curt i directe per a la comercialització de productes hortofrutícoles de València: l’endemà de la seua recol·lecció, les fruites i verdures de l’horta estan disponibles en els xicotets comerços i mercats municipals de la ciutat en el cas de la tira de Mercavalència, o directament en la mateixa tira en el cas dels mercats del Cabanyal o de Mossén Sorell.

Particularitats de la «tira de comptar» de Mercavalència

Entre els aspectes que més m’impressionen d’aquest mercat, destacaria la capacitat d’adaptació als canvis al llarg dels anys i, més concretament, durant l’última dècada. Mentre que les botigues de barri tanquen, els mercats locals segueixen a la baixa i l’agricultura i les persones que s’hi dediquen desapareixen progressivament per l’entrada d’altres interessos, la tira continua reconeixent noves estratègies per a la supervivència. Si bé és cert que és un mercat que s’apaga a poc a poc i cal molt de treball per a reanimar-lo, la tira de comptar, almenys de moment, resisteix.

Les protagonistes d’aquest espai són, sens dubte, les persones agricultores. Persones que com Salut treballen dia a dia, amb un muntó d’incerteses, moltes relacionades amb la venda de la producció, amb la retribució justa pel treball o amb el futur relleu del seu lloc de venda, ja que els seus fills i filles han optat per un altre tipus de treballs. Encara que els seus perfils són diversos, generalment es tracta d’homes d’edat avançada, és un sector envellit i masculinitzat. La majoria són propietaris de terrenys agrícoles en la comarca de l’Horta de València, encara que també en altres zones de la contornada. L’única condició per a vendre en la tira de comptar és que la matèria primera dels productes siga de collita pròpia, la qual cosa proporciona una gran varietat de productes frescos de temporada (en pocs casos produïts amb criteris agroecològics), i també mel, olives en salmorra, oli d’oliva o preparats d’olla.

Una altra de les coses interessants de la tira de comptar és que una bona part de les persones productores, sobretot les més majors, expressen la seua relació amb el mercat com una forma de vida: deixar d’anar-hi implicaria abandonar l’activitat agrícola, ja que per a moltes la tira significa molt més que vendre la seua producció, comporta una autonomia important. D’alguna manera, els dóna certa capacitat d’incidir i de lluitar pels preus de venda, sempre assumint la lògica del mercat, ja que la seua localització tan propera a la nau de majoristes influeix a l’hora d’establir els preus. Els majoristes actuen com a intermediaris entre productors forans i locals (sovint de la mateixa tira de comptar) i els detallistes, pressionant els productors per a obtenir més benefici final. Açò influeix en el preu de venda del mercat de la tira de comptar, ja que les persones agricultores adapten els seus preus per a competir amb els majoristes.

D’altra banda, el fet de cenyir-se a la venda de productes de collita pròpia impedeix la intervenció dels grans actors. Els compradors potencials de la tira de comptar són els detallistes del xicotet comerç local, principalment de mercats municipals, els comerços tradicionals de fruites i verdures i els locals ètnics regentats pel col·lectiu indo-pakistanés, que són les botigues de producte fresc més abundants a la ciutat. Cada tipus de detallista té les seues particularitats i maneres de fer front a la competència principal: els grans supermercats, l’auge dels quals va associat a la desaparició del xicotet comerç i ha afectat de manera progressiva al funcionament del mercat. La tira depén completament dels xicotets comerços: si desapareixen, la tira també ho farà.

[box] Xicotet comerç indo-pakistanés de fruita i verdura

A la ciutat de València aquest és el tipus de comerç hortofrutícola més abundant. Es troba dispers per tota l’urbs, per diferents barris, de les classes més altes a les més populars. Són els majors compradors de Mercavalència pel que fa al xicotet comerç de fruita i verdura, tant de la nau de majoristes com de la tira de comptar. I, per tant, les estratègies que han anat adoptant en els seus comerços s’han traslladat al mercat.

Malgrat la diversitat d’opinions sobre la introducció d’aquest col·lectiu, sobretot per les pressions que exerceix en els preus de compra, cal destacar que contribueix al fet que el comerç de barri resistisca i continue funcionant i que molta gent opte per les botigues en lloc dels supermercats. D’alguna manera, ofereixen productes locals i forans a tot tipus de població. Així i tot, cal ser conscients que per a poder competir amb els supermercats i vendre productes a preus tan reduïts, es requereixen unes condicions laborals precàries i amb baixos marges de benefici, que es tradueixen en una explotació del col·lectiu.[/box]

Compte amb les cures

Un dels aspectes comuns entre els actors que formen part d’aquest mercat, especialment de persones productores i detallistes, és la jornada laboral que cal fer per a tenir un sou mínimament digne. El seu horari comença al voltant de les 3 del matí i sovint acaba a la nit; sense deixar lloc a les seues pròpies cures, especialment en el cas de les dones. Segurament, sense aquestes jornades laborals tan llargues, el treball seria inviable, ja que els sous no donen per a contractar a més persones ni per a fraccionar la jornada. Aquesta precarietat laboral és comuna, pràcticament, a tots els actors xicotets que formen la cadena alimentària, però les formes d’explotació difereixen en funció del gènere o l’origen. L’explotació en el col·lectiu indo-pakistanés és diferent de la dels detallistes dels mercats municipals, però ambdues deriven d’un sistema i una societat que han oblidat la rellevància d’aquests actors en el suport de les nostres vides.

Cap espai pot ser clau per a construir un sistema alimentari sostenible a la ciutat si se sustenta sobre la precarietat de les persones que el fan possible.

On són les dones?

Una de les qüestions que em plantege quan vaig al mercat és on són les dones. Hi ha molts homes pertot arreu (sobretot majors) en les parades i comprant (sobretot homes del col·lectiu indo-pakistanés). La masculinització de la tira em fa reflexionar sobre el seu funcionament. Trobem dones, sí, però poques i molt majors. Les dones del mercat solen gestionar les caixes de venda, al costat dels seus marits o fills; sovint són d’edat molt avançada. Diuen que abans la seua presència era més notòria i que, entre altres motius, aquesta nova situació es deu al canvi en el tipus d’organització de l’agricultura familiar: abans tota la família treballava en el camp i ara l’home contracta a altres treballadors per a les faenes agrícoles mentre ell ven en el mercat. Per la seua banda, les dones han optat per un altre tipus de treballs.

La tira de comptar: pont per a transitar cap a la sobirania alimentària?

Malgrat la seua importància històrica i el seu paper dinamitzador entre horta i ciutadania, les accions dirigides a visibilitzar i potenciar la tira de comptar han sigut poc freqüents al llarg dels anys, la qual cosa també ha repercutit negativament en el seu funcionament. Amb la nova conjuntura política municipal, s’han desenvolupat algunes millores en la nau de la tira de comptar, així com accions per a potenciar i identificar els productes provinents d’aquest mercat. Així i tot, cal un treball continu per a reanimar-lo.

Tot i les dificultats que travessa, la tira de comptar té molt de potencial com a clau de sistemes alimentaris alternatius a la ciutat i per a transitar cap a la sobirania alimentària de les persones que hi viuen. A València i els voltants, la tira conforma una xarxa extensa de distribució al marge dels supermercats i dona lloc a un espai de trobada entre persones productores i detallistes a xicoteta escala. Açò pot ser clau a l’hora de proveir de productes frescos, de temporada i locals a tota la població, de les classes altes a les populars i amb perfils de més o menys consciència sobre l’alimentació.

No obstant això, diversos aspectes en limiten el potencial: l’envelliment dels productors i la masculinització del sector; les jornades laborals extenses; les pressions en els preus i, especialment, el repte d’adaptar-se a la producció agroecològica.

Actuar sobre aquestes i altres limitacions és fonamental per a construir noves formes d’alimentar-nos i relacionar-nos amb el nostre entorn, amb les persones que el fan possible, amb allò que mengem i amb nosaltres mateixes. Per tal de mantenir-ne viu el potencial i aconseguir que aquest mercat històric puga continuar adaptant-se com ho ha fet durant segles, i passe a formar part de la construcció de sistemes alimentaris agroecològics, cal mamprendre accions i estratègies en què l’administració pública tinga un paper facilitador, però sempre guiades i encapçalades pel moviment agroecològic.

Jèssica Marzal

Agroecòloga i néta d’agricultores i paradistes del Mercat Central de València