Lluitar per a viure del camp: La Ferme de Serapio

(Disponible en castellano en: https://soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/578-luchar-para-vivir-del-campo-la-ferme-de-serapio)

Beatriz viu en una xicoteta granja a Caudiel junt amb la seua parella, Copo, que és pastor. En la Ferme de Serapio, com es diu el projecte, crien animals, produeixen oli i conreen fruiters que ella transforma en melmelades i altres productes. Beatriz porta ací uns quinze anys; però, com ella diu, ve d’un món completament diferent. Potser per això té tanta claredat a l’hora d’analitzar el que suposa viure del camp ací, en el País Valencià. Era agent de viatges a Brussel·les i en un determinat moment va decidir prendre una excedència perquè necessitava menys ciutat i més naturalesa. Va fer el camí de Sant Jaume i després es va quedar uns anys a Andalusia, on va experimentar l’explotació laboral en el món de l’hostaleria i altres treballs precaris. Una xicoteta formació en agricultura ecològica li va obrir molt els ulls i, amb 42 anys, va apostar per invertir tota la seua energia a dedicar-s’hi.

Com va començar el teu trajecte per l’agroecologia?

Tenia algunes referències de Bèlgica, on l’agroecologia estava bastant avançada, així que vaig decidir fer pràctiques en el Mas de Noguera, que aleshores —a la fi dels noranta— era un lloc pioner pel qual passava tothom que tenia relació amb l’ecologia. Allí em vaig dedicar sobretot al turisme, que era el meu interés: fer enquestes de qualitat, etc. Després, Copo i jo vam estar 3 anys a Andalusia treballant en diversos projectes: per exemple, en finques biodinàmiques com Rapunzel, on vam aprendre molt i jo vaig començar a fer melmelades. Hem intentat moltes vegades quedar-nos a Andalusia, però finalment el 2004 ens vam establir a Caudiel en la finca que Copo, que era d’ací, havia comprat a poc a poc. La trobàrem bastant abandonada però amb una collita excepcional de cireres.

En 4 anys vam fer nosaltres mateixos la casa, plantàrem fruiters i moltes varietats d’arbres. Copo va començar a criar porcs amb un sistema d’apadrinament, vam afegir gallines i més endavant certificàrem la finca amb el Comité d’Agricultura Ecològica (CAECV).

Jo vaig tornar al Mas de Noguera un temps perquè ens calia una altra font d’ingressos. Després vaig voler començar de debò amb les melmelades perquè en feia a petita escala i tenien cert èxit. Venia bé en les fires, però va començar la por a les inspeccions. Volia fer-ho legal i donar vida a tot açò.

Quines dificultats vau trobar per a legalitzar la vostra activitat?

En el cas de la ramaderia, hem intentat moure molt per a tenir escorxadors més a prop. Ací va haver-hi un senyor que va tenir pollastres en ecològic i quasi mor en l’intent. Era una bogeria, havia d’anar-se’n a un escorxador que estava molt lluny, eixir de matinada… Era una dificultat enorme. Per açò hi ha molta gent que es dedica a la ramaderia de forma no regulada. Va haver-hi una època en la qual cada poble tenia el seu escorxador, que gestionaven les carnisseries dels pobles. Tant costaria tornar a açò? Seria una manera estupenda de dinamitzar l’activitat en el camp.

I sobre les meues melmelades, jo volia elaborar en la finca perquè és una facilitat, tens els teus arbres, vius en el camp, arreplegues la fruita i la processes en la mateixa finca. Açò fixa a la gent en el camp. Podria haver-me’n anat a una planta baixa que tenim en el poble, però és una inversió més i ja havíem fet una inversió ací en la granja. No obstant això, es va confirmant que processar en el camp és un problema i s’aconsella a la gent que ho faça en el poble, ací tens accés a l’aigua, l’electricitat… S’exigeix que l’aigua siga apta per al consum humà. La Conselleria de Medi Ambient és molt exigent i sembla que això no pot flexibilitzar-se perquè, de fet, des de la mateixa Plataforma fa poc enviàrem una proposta via sanitat que ens van tombar i fins i tot s’hi van posar més estrictes.

I com has resolt aquests obstacles legals per a la teua xicoteta producció?

No els he resolt. Jo tenia moltes ganes de pressionar a l’administració per a adaptar-hi la normativa. Volia eixir i vendre, però elaborant a casa, en aquestes condicions, com es fa en altres llocs d’Europa. Recorde la Trobada per la Terra de Castielfabib, el 2013, quan la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià va començar a moure aquest tema, llavors jo em vaig incorporar al grup de treball. Em vaig adonar que era la meua lluita, perquè era la meua manera de subsistir. He anat treballant perquè el tema no s’oblidara, vaig traduir textos europeus per a les reunions que teníem. Va ser molt lent, però la veritat és que m’ha agradat molt participar-hi i conéixer tanta gent que treballa molt bé. I, bé, finalment s’ha aprovat el decret que regula la venda de proximitat; és un avanç.

Estàs contenta amb el decret?

Per a l’aplicació del decret cal la «guia de bones pràctiques», i encara no està acabada. Eixirà d’ací no res; recentment en vam poder veure l’esborrany. És una guia en la qual es confirmaran les quantitats de producció que ens diferenciaran dels altres productors, amb mètodes d’elaboració dels productes vegetals per a la venda de proximitat. Estic contenta amb el que s’ha fet des de Sanitat, perquè es parla de l’excepcionalitat, però açò no pot quedar així. Perquè siga efectiu de debò haurien de fer un esforç les altres Conselleries, la de Medi Ambient, la de Seguretat Social, Hisenda, etc. Però espere que hi haja qui ho aprofite perquè sé que hi ha gent que n’està contenta.

Costa molt que isquen els comptes sent una productora xicoteta i és insostenible el fet que per a elaborar 3000 pots de melmelada a l’any, haja de pagar 300 € d’autònoma al mes. Ara sembla que han aprovat una millora per a persones autònomes en municipis de menys de 5000 habitants, açò ja és un avanç.

Per què creus que es posen tants inconvenients? A Europa cada país va adaptar la seua normativa i això ha fet que es puga viure de xicotetes produccions.

A Espanya s’estava aplicant al peu de la lletra la normativa europea, que és molt general i està pensada per a la gran indústria, però en realitat està feta perquè cada país l’adapte a les seues circumstàncies. D’açò se n’aprofiten les empreses grans. Jo crec que ací no s’ha trobat un mitjà agrícola-ramader unit i fort que n’exigisca l’adaptació. A França sí que n’hi ha, a Bèlgica també, tot i que la institució de sanitat allí és bastant dura. Crec que eixa n’és la raó principal, ací hi ha una manca d’unitat i de coneixement per a reaccionar, potser és una herència de la dictadura. Els agricultors tenen molt baixa l’autoestima perquè se’ls va afeblir, es va degradar la seua imatge i estan desestructurats. El que oprimeix l’agricultura en el món és la producció megaintensiva, però també és veritat que els qui han reflexionat i han eixit del cercle apostant per la producció de qualitat, fent poc però bo i donant-se a conéixer en l’àmbit local, han tirat endavant en molts llocs; per exemple, a França i Bèlgica. Són finques que diversifiquen amb altres productes com, per exemple, la ramaderia de qualitat i amb tecnologia: internet, creativitat. La família hi dona molt de suport. És qüestió de sentit comú, però també de fer-hi front, d’una banda, a la producció industrial que té molta influència en la política i, de l’altra, a la despreocupació de la població, que viu d’esquena al camp. Però és possible. Fa uns anys vaig treballar en una finca ecològica, a Bèlgica, que funcionava molt bé pel que fa a l’economia, quatre famílies en vivien. Ara hi ha més de 70 GASAPS a Brussel·les, grups de suport a l’agricultura camperola que treballen amb finques que ofereixen cistelles setmanals de verdures, formatges i fruites a canvi del compromís de les famílies per a mantenir l’activitat. Paregut al que fan Francesca i Thomas de la Biofranquesa, que estan ací al costat i que van ser dels primers que es van atrevir a demanar als seus clients que pagaren 3 mesos per endavant. Gràcies a aquest compromís funcionen bé, encara que amb dificultats per a poder mantenir ambdós l’alta.

Quina és llavors la vostra estratègia de rendibilitat enfront d’una normativa i un mercat que us posa barreres infranquejables?

Ja sé que és molt contradictori perquè no és un canal curt, però venem a una xarxa extensa de familiars i amics a Bèlgica, sobretot oli. La finca està certificada en ecològic. La cooperativa de Viver té una almàssera i elabora un oli de molta qualitat amb la varietat de la serra d’Espadà, que és molt especial. De la cirera en podríem traure molt més, és un producte curt i perible que venem a preus massa baixos si ho comparem amb altres llocs. Per a rendibilitzar-la al màxim, organitzem des de fa 4 anys una activitat que consisteix a venir ací mateix a Serapio —en grups, en famílies o en solitari— a arreplegar cireres, i nosaltres cobrem al pes. Açò és un mètode molt emprat a França.

La gent ve de València, famílies amb xicalla, grups d’amics… Cullen i també compren melmelades en la finca. A Alemanya es fa amb la maduixa, per exemple. La gent arriba, aparca, cull i al final deixa els diners que considera en una caixa. Jo no volia arribar a aquest extrem, volia un tracte una mica més humà, relacionar-nos, estar amb els xiquets… Obrir-se mercat d’una altra forma és complicat en aquestes circumstàncies i, a més, ací el món dels productors xicotets no és molt solidari. Em vaig adonar que en alguns mercats ecològics no s’hi pot entrar a vendre perquè els que hi són ho posen difícil. Diuen que hi ha un sistema assembleari que decideix qui hi entra. No hi ha tants mercats d’aquest tipus i els mateixos productors diuen que no donen tants beneficis, però caldria obrir la porta als xicotets productors de proximitat, que hi haguera sempre una taula per a ells. En resum, és un món massa estret, amb poca demanda.

Has notat que la gent d’ací abandona mentre tu segueixes? Creus que hi ha algun factor cultural?

Sí, ho he notat. Per això em va agradar trobar la gent de la Plataforma, hi havia més estructura i organització. He sentit que em donaven suport. Això m’ha ajudat. Però em canse, tinc 61 anys i ara posarem en marxa el càmping en la granja. És una cosa molt xicoteta, no pot haver-hi més de 16 persones incloent-hi els amos, però ja t’obliga a cuinar, a fer desdejuni…, hi podran comprar la melmelada. Ací a prop tenim la via verda, ve molta gent i hi ha empreses de turisme ecològic.

Quins aprenentatges t’agradaria compartir?

La dificultat. Hi ha alegries també, però m’adone que la idea de tenir un verger per a poder vendre fruita ecològica ací s’ha tornat molt difícil. Cal tenir molts coneixements: flora, fauna…, tot requereix moltíssima cura, no és només podar, abonar, regar sense tirar-hi verí… Els coneixements d’elaboració els tinc de ma mare, que feia melmelada; i Copo, de la seua família ramadera, però hi ha molt més que cal aprendre i experimentar. La naturalesa és una font infinita de generositat, però també és inabastable, mai tens els coneixements suficients, cal molta filosofia perquè no es pot domar. Fas comptes i no ixen perquè les gelades han impedit que qualle la flor del cirerer, perquè plou poc o molt… Per a mi aquesta és la dificultat més gran.

I, en positiu, els millors moments els visc passejant pel camp, mirant la línia de les muntanyes, els núvols… i escoltant el so de l’aigua. Això d’elaborar a casa i en el camp es deu al fet que, òbviament, augmenta la qualitat del producte: «de l’arbre a la cassola», però el més important és que m’encisa menjar i em sembla injust que el menjar siga moneda de canvi. Voilà.

Patricia Dopazo Gallego

Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas

Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

 

[box] Què aporta el decret de venda de proximitat de la Comunitat Valenciana?

Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

El 201/2017 és un decret que, en l’àmbit de la Comunitat Valenciana, regula la venda de proximitat o en canals curts de comercialització de vegetals i elaborats d’origen vegetal, però també de productes com sidra, cervesa, vins, licors i aiguardents, elaborats de la mel i elaborats de forn de pa, així com xicotetes quantitats de carn d’au de corral, conill i productes de caça. Tots aquestos productes han de tenir la seua pròpia guia de pràctiques correctes d’higiene ja existent o en procés de realització.

• Les persones agricultores podran transformar aliments en la pròpia finca.

• L’aspecte més innovador és la claredat amb la qual s’indica que és possible treballar a casa (amb horaris si és en la mateixa cuina) o en un taller separat. Aquest punt ja existia en la normativa europea, però és la primera vegada que s’arreplega clarament en la nostra.

• També per primera vegada es defineixen clarament i s’autoritzen els obradors compartits.

• Per fi es té en compte la flexibilitat per a les xicotetes empreses.

• Sota condicions específiques, es permet sacrificar pollastres i conills en la pròpia finca.

• Les guies de bones pràctiques són fonamentals per a l’aplicació del decret, ja que indiquen els passos a seguir en cada sector per a aconseguir un autocontrol eficaç (anàlisi de prerrequisits i descripció d’elaboració de cada producte). Se simplifiquen els controls en un sol full de registres unificat, obligatori només en època d’elaboració (abans era obligatori tot l’any).

• Cal sol·licitar la inscripció en el Registre Sanitari d’Establiments Alimentaris Menors de la Comunitat Valenciana i comunicar l’activitat a l’Ajuntament

• El tema de la formació queda confús en el decret. S’estableix que és obligatòria i ha de demostrar-se, però no s’especifica quin tipus de formació cal. El que si és clar és que el carnet de manipulador d’aliments ja no és vàlid.

• En la Guia de bones pràctiques han de fixar-se les quantitats de producció permeses que diferencien aquesta activitat de la indústria o d’altres opcions regulades en uns altres decrets. En principi, es consideren 2 grups: A) elaborat a casa, menys quantitat; B) en taller propi, més quantitat.[/box]