Qualitat, ètica i tracte digne

A la imatge: Maria i Nel·lo, Chema, Ieska i Rosa

(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/602-calidad-etica-y-trato-digno)

Hem quedat amb quatre persones que duen endavant projectes de producció agroecològica, per a parlar sobre les seues experiències amb la comercialització. Pensem que la publicació d’aquest diàleg pot servir per a reflexionar sobre el nostre consum i tenir en compte la realitat de les condicions de producció a l’hora de generar propostes col·lectives transformadores (mercats, grups de consum, producció cooperativa…).

Rosa, Ieska, Maria i Chema

Ens trobem una vesprada de diari a Almudaina (El Comtat), el poble de Rosa. Ella hi va tornar el 2010 i, després d’acabar enginyeria química a València, «programada per a treballar d’allò teu tota la vida» i de viatjar pel món, s’adonà que el que volia era emprendre al medi rural. «Jo sempre havia viscut que ser llaurador era una cosa inferior i estava molt emocionada amb el fet de dignificar-ho i dir ben fort que jo era llauradora». Aleshores va començar a treballar amb la família en el bancal i després va conéixer Jandro, la seua parella, i van posar en marxa L’Olivateria, que inclou el treball de camp de secà i l’adob d’olives. «Fem venda directa i, des que ens vam certificar, també venem a tercers».

Ieska, un altre dels convidats, va començar fa anys un projecte de producció agroecològica amb altres companys a Crevillent. «Veníem de l’atur i de treballs precaris i vam decidir començar a fer cistelles d’hortalisses en uns terrenys que ens van deixar». Encara ha de compaginar alguns mesos amb treball en la fàbrica per arribar a tenir una economia suficient, però aquest any s’han integrat en la Cooperativa La Camperola, que té dues botigues a Santa Pola i Elx, i hi ha expectatives de millora. «De moment la cooperativa és una xarxa de suport, fem treballs comuns i pensem a comprar una cambra frigorífica».

Maria arriba amb Nel·lo, el seu bebé. Ella es va incorporar al projecte que Jordi, la seua parella, va iniciar fa uns sis anys al seu poble, la pedania valenciana de Castellar-L’Oliveral, cultivant hortalisses en parcel·les recuperades. «Portem dues hectàrees i mitja d’horticultura en rotació amb l’ajuda de dos treballadors i, a poquet a poquet, ens plantegem incorporar fruiters en altres zones de la comarca de l’Horta». Van començar també venent cistelles i ara tenen parada en dos mercats setmanals de carrer i estan donant els passos per a obrir una parada a un dels mercats municipals de València i servir a altres que venen verdura ecològica.

Chema és qui ve de més lluny, Benicarló, i també és qui porta més temps en l’agroecologia. El seu projecte, La Sénia del Tio Lluís, inclou al voltant de 400 varietats d’hortalisses i fruiters i també ases, gallines i altres animals que en mengen l’excedent i tanquen el cicle. «Fem cistelles per a unes 65 famílies i a voltes portem productes a una escola infantil. Tinc un treballador que m’hi ajuda. A l’estiu servim a restaurants perquè baixa molt el consum de les famílies per les vacances».

Seiem al voltant d’una taula amb café i torró i comencem a conversar.

Viure fora del mercat capitalista

Per tal que resulte rendible, la producció agroecològica ha de buscar canals de comercialització alternatius al mercat convencional (supermercats), que està envaït per productes procedents del sistema agroindustrial que abarateixen molt els preus. Aquests preus baixos són conseqüència, entre altres factors, de l’aprofitament de les condicions de producció a tercers països: impostos i salaris baixos, menys protecció ambiental, etc., junt amb subvencions i altres avantatges de les grans empreses dins el sistema capitalista globalitzat. La sobirania alimentària denuncia aquest sistema com a responsable d’injustícies com ara l’acaparament de terres, la fam, el canvi climàtic o l’abandonament del món rural.

Enfront d’aquesta situació, l’agroecologia ofereix propostes que relocalitzen i humanitzen l’economia, com les que posen en pràctica les quatre persones convidades al conversatori, els canals curts de comercialització: mercats, grups de consum o venda directa. «Les cistelles són de consum setmanal, quinzenal o eventual i és molt important que es paguen per endavant, perquè ens ajuda molt. Però el consum és inestable, té forma de serra, i l’horta és lineal, com fas per equilibrar això?», es pregunta Chema, qui a més compta amb la dificultat de tenir les famílies consumidores a Castelló, a 60 km de l’horta. Les quatre estan d’acord que el consum ecològic es concentra més en les ciutats i, en aquest sentit, Maria és qui ho té més fàcil, encara que ha de conviure amb les dinàmiques urbanes, algunes difícilment compatibles amb l’agroecologia. «La sort és que tenim els punts de venda i consum a 5 km, però també patim la contaminació i la pressió urbanística. Costa molt que et facen un contracte d’arrendament de 5 anys perquè pot arribar algun projecte urbanístic i l’oportunitat de vendre la terra».

Una de les característiques dels canals curts és que sovint «tu ho fas tot: cultivar, planificar vendes, el transport…», i això té un límit físic i personal. El problema més gran de la venda directa és la inestabilitat del consum, i no només a l’estiu, sinó en qualsevol època de l’any. «La gent no està prou conscienciada per a responsabilitzar-se de la seua cistella tot l’any», diu Chema, «això produeix un excedent molt gran, jo no tinc cambra frigorífica i portar-ho a un menjador social són hores de treball». Ieska ara porta l’excedent a les tendes de La Camperola i Maria admet que aquest va ser el motiu pel qual va sol·licitar el certificat ecològic per a les seues parcel·les. En aquest punt, s’hi genera debat.

Certificar o no certificar

Quan tota la producció es pot vendre de forma directa, no cal la certificació ecològica oficial perquè hi ha la confiança de l’entorn, que et coneix. És per això que els projectes agroecològics de cada territori han desenvolupat la «certificació de confiança» (coneguda com a sistemes participatius de garantia, SPG), un conjunt de mètodes per a garantir les bones pràctiques i el treball en xarxa. El més conegut al País Valencià és Ecollaures. Excepte Chema, que no té cap SPG proper, la resta fa part d’algun d’aquests sistemes.

«Nosaltres al principi érem molt reticents a la certificació oficial», diu Maria, «però ens feia tanta llàstima tirar producte simplement per no tenir canals de venda que hem fet el pas de certificar-nos per obrir nous espais, com ara els menjadors escolars, que n’exigeixen el segell». Chema i Ieska són escèptics: «Si hi ha vegades que no pots pagar l’autònom, com has de poder pagar la certificació? Què és més important?». Maria explica que hi ha ajudes per donar-se d’alta en ecològic i que, en tot cas, per a ella la complicació ha sigut una altra. «Has d’arreplegar i anotar certa informació i adaptar algunes de les teues pràctiques. Teníem por d’aquest canvi, perquè havíem arribat a un punt en què treballàvem molt a gust, però no ens penedim d’haver fet el pas, tot i que som molt crítics amb el procés de certificació».

El projecte de Rosa, l’Olivateria, és principalment de transformació, per tant, no tenen problema d’excedent de producte fresc. En qualsevol cas, han viscut un procés que ha fet que ho tinga molt clar: «Nosaltres mentre no hem estat certificats no hem venut per sobreviure, sinó per malviure. Tot ho veníem als mercats, però què passava? Que si plovia o es cancel·lava, ingressos, zero. Això és inviable, ens hem d’espavilar! El fet de certificar-nos ha suposat eixir de l’armari». Conta que han fet una inversió per a anar a algunes fires del sector ecològic i que ara envien producte a grups de consum de molts punts de l’estat. «Hi ha llocs on l’SPG és molt conegut i fa un bon paper, però encara és difícil que un projecte com el nostre puga sobreviure venent només en proximitat», explica Rosa. Segons la seua opinió, si Chema certificara, podria vendre’n tot l’excedent, però ell no ho veu tan clar: «El majorista que tinc més a prop és a València; a més, com certifiques una finca amb 400 varietats agrícoles, gallines, fruiters…?». Rosa li recomana contactar amb persones que hagen viscut el mateix procés per a aprendre de la seua experiència.

Diferenciar-se: la relació amb la gent

Ieska de moment tampoc vol certificar-se, però admet que hi ha moments on xoquen amb les dinàmiques de l’agricultura convencional. «Nosaltres volem fer-ho tot amb la màxima proximitat possible i quan tenim taronges les portem al grup de consum, però què passa? Que la gent ja té taronges de la família o coneguts, i el mateix amb les magranes. Els monocultius han fet que no siguen possibles els canals curts en aquests productes, i la certificació no és la solució, perquè molta gent s’ha certificat i han fet baixar els preus». Sembla clar que l’economia de proximitat ha de ser diversificada. Maria assenyala que les «lògiques» del mercat convencional ho envaeixen tot i posa l’exemple dels supermercats que ara venen producte «de proximitat i ecològic».

Precisament, la venda d’aliments ecològics a les grans superfícies és un nou obstacle a la xicoteta producció. Ieska ha notat com han baixat les seues vendes per aquest motiu: «a més, hi posen els noms dels productes en valencià, com si foren del poble». Maria admet que tractar de convéncer la gent que va als supermercats és una lluita estèril i desgastant. «Jo crec que el que falta és una campanya de conscienciació sobre allò que és realment ecològic i allò que no», diu Chema, «Ecològic és una paraula amb dues parts: eco i lògic, però és lògic comprar carabasseta ara? No és lògic voler fer un consum ecològic i mantenir la mateixa consciència: a banda de buscar l’etiqueta, s’han de canviar les pràctiques de consum». Ieska no hi està del tot d’acord perquè pensa que la paraula ecològic ja se l’han apropiat les multinacionals, que paguen a empreses per pensar campanyes, estratègies i fer lobby, «les nostres campanyes haurien de centrar-se més en tracte digne, ètica i preus justos i ací necessitem els moviments socials».

Rosa hi està totalment d’acord i pensa que la relació amb la clientela és clau perquè és on es fa la transmissió del valor que els diferencia del producte ecològic a gran escala per a fer negoci, «perquè és una diferència abismal: la humanitat, la dignitat, la qualitat del producte». Per a Maria estar en una parada del mercat és una tasca 100 % pedagògica, «és on explique el que fem, perquè les bledes estan foradades, hi mostre fotos del cuc, explique com ens afecta el canvi climàtic…». La gent prova el producte i després va el boca a boca, «el més antic i el que millor funciona… El que passa també és que va tan lentament que ens morim de fam!», diu Rosa rient. Però les quatre admeten, serioses, que porten un ritme de treball i uns marges de benefici poc compatibles amb la vida.

Sostenibilitat i qualitat de vida

Aleshores, com aconseguim que més gent consumisca aquests productes per a millorar la sostenibilitat dels projectes? «Un compromís de compra fix i estable ens donaria molta tranquil·litat», diu Chema. Rosa pensa que la batalla més immediata és «posar-ho fàcil». «La gent quan va a comprar vol senzillesa i claredat», explica. «Si fem els mercats mensuals, el segon i el quart diumenge…, la gent al final es mareja i si necessita coses, va i les compra al supermercat. Si realment volem canviar hàbits de consum, el mercat ecològic ha de ser setmanal. La periodicitat n’és clau».

«A mi una cosa que em sembla que s’hauria d’exigir a les administracions és que centres educatius, hospitals, residències de gent gran, etc., s’abastiren de productes agroecològics. Per a això hi és la compra pública, per a donar suport als aspectes que el mercat no fa valdre», diu Maria. Ieska reconeix que seria una ajuda, però generaria una dependència i estarien sotmeses a la incertesa d’un canvi de govern. Maria hi està d’acord, però reivindica els serveis ambientals de l’agroecologia i tot el que estalvia a l’administració en qüestions de cura de la terra, de salut o de gestió ambiental.

Quin és el model de venda ideal? Ieska està content amb el sistema de cistelles «perquè fa que la gent compre més barat que en altres llocs i jo mateix puc aconseguir un preu just del meu treball». Maria tracta de diversificar la venda tot el que pot: «així, quan una venda et falla, l’altra t’ajuda a fer que l’impacte no siga tan gran. També estem buscant col·laboracions amb productors per a planificar els cultius i optimitzar-ne esforços, perquè hi ha coses que al nostre terreny no van bé». A Chema li agradaria que la gent anara a comprar a la finca per contactar amb el camp i apreciar la biodiversitat. «A la província de Castelló no hi ha mercats agroecològics estables i quan em conviden a alguna fira puntual, no m’ix molt rendible perquè perd un dia de treball», explica. Les quatre estan cansades d’anar a fires on només les utilitzen per «decorar».

Rosa creu que no hi ha receptes màgiques, però té un rumb clar per al seu projecte: fer valdre el temps lliure, estar amb la família i descansar. «És veritat que quan el negoci és teu i hi ha coses a pagar, és difícil, però jo vull viure amb dignitat i, ja que m’he inventat el meu lloc de treball, almenys he d’aspirar a això». Conta que abans feien mercats també els diumenges i no tenien cap dia de tranquil·litat; han guanyat qualitat de vida.

Pel que fa al «temps lliure», Maria diu que s’ha de tenir clar que l’agricultura no és un treball com qualsevol altre, és una forma de vida i, per tant, no s’hi poden fer comparacions. Ara bé, això no vol dir no tenir temps per a fer altres coses o estar amb la família. «A mi m’encantaria deixar uns dies el que faig per a posar-me al dia en tot el que hi ha nou de pràctiques de maneig ecològic», diu Chema. Ieska diu que ell al camp es troba feliç i el temps li passa volant.

Reptes i aprenentatges

Maria vol explorar el tema de les conserves per a l’excedent i el producte «de segona», perquè ja ho va fer l’estiu passat i va funcionar molt bé, però té clar que buscarà algú que ho faça. Rosa riu recordant quan pensava que una mateixa podia fer-ho tot: la llavor, el cultiu, la paperassa, la conserva… «He aprés que hi ha gent que es dedica a certes faenes i sap fer-les molt bé mentre tu fas una altra cosa», diu. Chema hi està d’acord, però per a ell és difícil trobar un viver que faça bé els plantons de varietats locals.

Rosa trau un tema que encara no havia eixit: els grups de consum. «N’hi ha de superorganitzats i superconscienciats, i n’hi ha que es diuen així però no són grups de consum. No arribeu a un consum mínim? Doncs organitzeu-vos millor, perquè al final les quantitats xicotetes són un mareig per a nosaltres i no compensen», diu. Per a Maria, precisament la logística és el que fa que un projecte siga rendible o no, i és una part que s’ha de pensar i millorar constantment.

Ieska parla d’un repte dels mercats agroecològics: «Molta gent que comença no compleix els requisits, estar d’alta i certificat, i crec que precisament els mercats haurien de donar suport a aquestes noves iniciatives i flexibilitzar-ne les normes. El suport mutu entre productors és fonamental».

Quins consells donarien a qui vulga començar un projecte agroecològic? Per a Rosa és fonamental estar segura de la decisió. Ella veu molt difícil que una persona nouvinguda i que no tinga un vincle agrari s’hi incorpore. «Jo quan vaig començar tenia aquest romanticisme i energia de la joventut, però no partia de zero, tenia uns coneixements de la meua família, havia anat al bancal tota la vida i tenia terres».

Maria hi està d’acord: «Treballar la terra és en gran part una relació social i amb el territori: la gestió comuna de l’aigua, el veïnat i les seues formes de suport mutu, la llengua i els seus mots particulars, la història local…, conéixer tota eixa realitat és imprescindible». Per a ella també és bàsic aprendre d’altres experiències. «Jo cada any aprenc una cosa nova al meu projecte i sé que el retorn d’allò que vaig construint vindrà més avant perquè en el camp hi ha un altre tempo, una altra velocitat . Cada vegada que comet un error en el camp, intente memoritzar-lo i racionalitzar-lo, per no tornar a caure-hi».

Ieska ha vist començar molts projectes: «Crec que és important escoltar els altres, encara que no siguen productors ecològics. Nosaltres, per exemple, en lloc de comprar un tractor li’l lloguem als veïns, estalviem un munt de faena i a més ens conten històries, ens aconsellen com plantar i fins i tot l’altre dia ens van oferir un bancal i van dir de deixar de fumigar els magraners perquè saben que nosaltres fem ecològic». Ell animaria tot el món que vulga començar: «Avant, potser tens més sort que jo!».

Al projecte de Chema reben moltes visites per a veure com s’ho han fet i copiar-ne el tipus de projecte. «Jo tracte de posar-los els peus a terra fent-hi moltes preguntes, perquè venen amb molta fantasia. I el meu consell: planta el que tingues venut, perquè si no estaràs més temps buscant mercat que en la finca i això és un peix que es mossega la cua. Que en miren la viabilitat. S’han de cuidar les energies que gastes al principi».

Abans d’alçar-nos de la taula, Rosa vol deixar una cosa clara: «No volem quedar-nos en la negativitat i el victimisme, que és molt habitual en el llaurador. Sí que es pot fer, si compartim i batallem, provant, provant, provant, al final ho aconseguirem…». I dit això, eixim a veure la Torre d’Almudaina i la posta de sol.

Patricia Dopazo Gallego

Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià i Revista SABC

Hi han participat:
José Escarabajal (Ieska). La Camperola, Crevillent (Alacant)
Rosa Gil. L’Olivateria, Almudaina (Alacant)
José María Bañeres López. La Sénia del Tio Lluis, Benicarló (Castelló)
Maria Viana Miedes. Castellar- L’Oliveral (València)