(Disponible en castellano en: https://www.soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/luchas/598-la-resistencia-agroecologica-en-la-vega-baja-a-pleno-sol)

L’Estat espanyol és el primer en superfície agrària ecològica de la UE i les xifres de consum intern han augmentat els últims anys, situant-lo en el desé lloc del mercat mundial. No obstant això, per als xicotets projectes de venda de proximitat que van obrir camí en aquest sector, continua sent difícil trobar-ne la rendibilitat.

 

El consum ecològic està en auge i fins i tot sentim a dir que cada vegada hi ha més joves intentant viure del camp. No obstant això, no es tracta d’una tendència homogènia en tot el territori. En una comarca històricament agrícola com la Vega Baixa del Segura, costa molt trobar projectes agroecològics. Parlem amb Encarna Larrosa i Karen Alexander, que van engegar fa quasi una dècada A Pleno Sol, un projecte de producció i venda directa d’hortalisses a Oriola que s’ha mantingut aprenent a conviure amb els obstacles.

Convertir-se en agricultora

El 2010 Karen va decidir deixar el doctorat i convertir-se en agricultora. Durant la seua estada a Anglaterra comprava aliments ecològics en cistelles setmanals que es distribuïen des de la mateixa finca de producció. «Llavors jo tenia terra a Oriola i vaig veure que això de les cistelles de temporada era una cosa interessant i que no hi havia per ací, així que vaig començar amb l’ajuda d’una amiga. Era un terreny xicotet que teníem sota control», recorda. Al principi, produïen 10 cistelles a la setmana i les distribuïen en punts de recollida d’Oriola; més tard, l’amiga de Karen se’n va anar, s’hi va incorporar Maite i el projecte va prendre força. «Vam voler fer un salt, augmentàrem el nombre de cistelles i ens vam posar a cercar terra; ací va ser quan, per coses de la vida, vam trobar a Plácido, l’amo de la terra que actualment conreem». Encarni, amiga de Maite, va començar a tirar una mà com a voluntària. «En aquell moment començàrem a veure-ho com un treball del qual poder viure, encara que pot dir-se que mai no ho hem aconseguit», admet Karen.

Ara mateix, Encarni és l’única força de treball d’A Pleno Sol, encara que la seua parella, Joaquín, l’ajuda sempre que pot. «Quan vaig començar com a voluntària, el projecte no donava per a viure tres persones; però una mica més tard, quan Karen es va quedar embarassada, jo vaig agafar-hi el relleu. Era cap al 2014. En aquella època produíem 40 cistelles, que és el màxim que hem aconseguit, i rebérem el Premi d’Excel·lència a la Innovació per a Dones Rurals que atorga el Ministeri d’Agricultura».

Guanyar-se la clientela, el veïnat, la universitat

A principis d’agost, fem una visita a Encarni en la finca, situada en la partida rural Molino de la Ciudad. Ella arriba en cotxe amb el seu bebé de pocs mesos i, per a ensenyar-nos el terreny, el deixa a cura de Plácido i María Jesús, que viuen en la casa que hi ha al costat de la parcel·la. «Aquesta terra és d’ells», ens explica Encarni, «ens la van cedir a canvi que la cuidàrem perquè no poden dedicar-se a la terra i els feia llàstima tenir-la en desús». En aquests anys han creat uns vincles forts i des que Encarni és mare, li donen suport i es fan càrrec del bebé mentre ella treballa el camp.

Com molta gent d’Oriola, Encarni ve de família agricultora. «La meua família està molt sorpresa que em dedique a açò, perquè l’horta mai em va cridar l’atenció. M’agradava la tecnologia i el medi ambient, així que vaig estudiar Enginyeria Tècnica Agrícola». La carrera no li va agradar perquè en aquell moment la majoria de les eixides professionals estaven enfocades a «una agricultura intensiva i convencional» i li va eixir treball d’una altra cosa. No obstant això, anys més tard, amb la crisi, es va reconciliar amb l’agricultura gràcies al Màster d’Agroecologia, Desenvolupament Rural i Agroturisme de la Universitat Miguel Hernández. Va ser en aquella època que va conéixer el projecte A Pleno Sol i va començar com a voluntària.

En la zona no és gens habitual que persones joves s’interessen per l’horta. «Ací hi ha molt de paternalisme i els agricultors del voltant tenen molta més experiència perquè són de tota la vida», recorda Karen. «Però mai entrem a argumentar contra els fitosanitaris ni a convéncer ningú de res. Ens veuen contentes i ja està». Ella ara ha deixat el treball directe en l’horta, però manté una plantació de llimes en ecològic que li ha fet guanyar-se el respecte dels agricultors convencionals. «Ara ens demanen fins i tot consell», diu Encarni, que complementa els ingressos de l’horta amb la formació en agricultura ecològica per a dones rurals, ajuntaments i escoles.

La finca està a 2 km de la universitat on va estudiar, on s’imparteixen estudis relacionats amb l’agricultura. Les han convidat a donar xarrades i seminaris i alumnes de l’assignatura d’ecologia visiten cada any la parcel·la d’A Pleno Sol, on reben també a estudiants de pràctiques del màster i han donat suport en algun treball de fi de grau. «Sempre hem tingut bona resposta de la universitat», explica Encarni, «de fet, molts dels professors en són clients. També hem fet proves amb varietats de tomaques tradicionals que han recuperat amb certa resistència a la virosi i han funcionat molt bé».

Guanyar-se la vida

Encarni i Karen han calculat que perquè una persona puga viure d’un projecte com aquest, cal fer 40 cistelles o més i tenir alguna altra font d’ingressos, com els cursos de formació o les visites. «Hi ha moltes despeses fixes i cal sumar-hi la seguretat social. Les cistelles haurien de costar almenys 15 €», expliquen. Karen recorda que a Anglaterra el preu de les cistelles era el doble, «és cert que els salaris allí són més elevats, però la gent està disposada a pagar més per un bon aliment».

Encarni reconeix que inclús diversificant el seu treball d’agricultora amb la formació, arriba molt justa a la rendibilitat. «Ara com ara, viure únicament del que produeix la terra continua sense ser rendible per als xicotets productors. Per a mi és més un complement per a l’economia domèstica que un projecte viable i, a més, si no tinguera el suport de la família, no podria compaginar-ho amb la criança». Sa mare l’ajuda moltes vegades a preparar les cistelles o a cuidar al xiquet. Karen va deixar l’horta perquè va tenir l’oportunitat d’accedir a un altre treball, en el qual cobrava molt més i que li permetia conciliar millor la vida familiar. «La criança et col·loca en un altre lloc», admet.

Durant aquests anys en la província d’Alacant han proliferat els mercats agroecològics, vendre-hi podria ser un complement? A elles no els ha semblat mai una bona opció, ni tan sols per als excedents que s’hi generen a l’estiu, quan molta gent no demana cistella. «Una vegada es va apostar per un mercat així a Oriola i hi participàrem, però només va durar 6 mesos perquè no va acabar d’arrelar, en part per temes polítics», explica Karen. «Era complex perquè la nostra planificació inicial era per a una sèrie de famílies. L’organització n’és totalment diferent, perquè no pots portar-hi solament el que et sobre, ha de ser variat, vistós. A més, aquest mercat s’anunciava com un mercat d’artesania i la gent no venia amb el xip de comprar verdura». Almenys els va servir per a donar-se a conéixer. Elles pensen que els aliments ecològics haurien d’estar en els mercats ambulants setmanals, seria una bona eixida i pagaria la pena planificar-se.

Caminar acompanyada

«El meu aprenentatge més important d’aquests anys és que una persona sola no pot obrir-se pas amb un projecte així en el món capitalista», diu Karen. «No cregues que tens la superidea, cal fer-ho en companyia, cal pensar-hi col·lectivament; com en la cooperativa La Camperola, a Elx, on hi ha més gent al darrere i es garanteix la venda. Així, sí».

A pesar que la clientela d’A Pleno Sol està molt conscienciada i hi és molt fidel, Karen i Encarni troben a faltar una xarxa de moviments socials. «Ací ha faltat aquest suport, estàvem molt soles com a col·lectiu, ja no només com a productores». Per a elles va ser una sort trobar el Sistema Participatiu de Garantia (SPG) Vecinos Campesinos, un col·lectiu de producció agroecològica de Múrcia del que van passar a formar part. «Som uns 30 i ens reunim diverses vegades a l’any, també ens organitzem en diversos grups de Whatsapp, un d’ells és per a compartir activitats, fires o mercats, dubtes tècnics, etc., i un altre està pensat per a traure’n els excedents, encara que la logística cal millorar-la», conta Encarni. Gràcies a productes del SPG a voltes completen les cistelles amb algunes fruites de temporada.

En la Vega Baixa han augmentat els projectes d’agricultura ecològica, però a gran escala i amb objectius únicament econòmics, molts d’ells d’exportació o per a la venda en les grans superfícies. No hi ha moltes iniciatives que, com A Pleno Sol, vulguen eixir-se dels circuits de mercat globals i apostar per l’economia local, «i els que han sorgit aquests anys, a comptagotes, acaben deixant-ho», diu Encarni. Es tracta de projectes d’autoocupació, que cuiden la terra, recuperen sabers, conreen productes saludables i de qualitat, generen relacions properes i justes… Com pot ser que no acaben de funcionar? És un problema dels projectes o del mateix sistema?

Així i tot Encarni vol continuar. En cerca de la sostenibilitat econòmica, va tramitar el certificat ecològic. «El vaig traure amb la idea de servir a restaurants o a algun majorista; pensava en la possibilitat de deixar de fer cistelles, perquè fa falta temps i ara no en tinc molt. Però el que tem d’altres formes de comercialització és no controlar el preu». En la seua opinió, la gent no abandona aquests projectes perquè siguen un treball dur, sinó perquè estan molt mal pagats. «Personalment, és el treball més enriquidor que he tingut. Jo venia de treballar en centres comercials, així que açò em proporciona molta llibertat, treballar a l’aire lliure, apreciar els canvis de color segons el moment del dia, els sons, investigar els insectes, el sòl, provar amb totes les varietats d’hortalisses possibles… Quan vaig començar al·lucinava i encara al·lucine amb això, la terra és un laboratori a l’aire lliure». Pot ser que siga el moment de mirar més enllà del sector serveis, del sol i platja, com a generador d’economia i apostar per polítiques que facen possible el treball digne a productores com Encarni.

Patricia Dopazo Gallego

Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià

Revista SABC