(Disponible en castellano en: http://soberaniaalimentaria.info/otros-documentos/debates/472-las-mujeres-de-la-mar-en-las-cofradias-del-pais-valencia)
Poc o gens s’ha escrit sobre les dones que formen part de les comunitats pesqueres del País Valencià: són poques en nombre i no estan organitzades. No obstant això, el seu paper en les pesqueres ha tingut i continua tenint una rellevància que, malauradament, sembla que s’ha invisibilitzat, restant-li importància al treball que realitzen i infravalorant la seua aportació al sector. És necessari definir quin és el paper d’aquestes dones, la seua importància com a treballadores de la mar i els motius pels quals han estat invisibilitzades.
Història dels gremis de la mar al Mediterrani peninsular
Tradicionalment les confraries han sigut els òrgans de gestió dels recursos pesquers i, gradualment, s’han vist intervingudes cada vegada més pel control de l’Estat i les seues institucions. Les primeres associacions de pesca daten del segle xii; es caracteritzaven pel seu caràcter religiós, funcionaven de manera col·lectiva en la gestió dels recursos pesquers i en l’organització de l’activitat. Igualment, tenien en propietat col·lectiva els mitjans de producció: xarxes i embarcacions (Alegret, J. 1999).
Les confraries o els gremis (com es van dir posteriorment) de l’edat mitjana i principis de l’edat moderna van passar a un primer sistema de cogestió amb l’Estat a la fi del segle xviii. A partir de la segona meitat del segle xix, amb l’abolició dels gremis promoguda pel liberalisme capitalista, es va posar fi al model de cogestió i l’Estat va quedar com a únic gestor dels recursos pesquers fins a la segona meitat del segle xx (Alegret, J. 1999). Fins llavors, les associacions de pescadors havien tingut llibertat de decisió pel que fa a la participació dels seus membres, però a partir d’aquest moment es comencen a imposar regulacions específiques, amb la intervenció de la Marina en el control d’aquestes organitzacions i les restriccions per a la participació de les dones en l’activitat pesquera. (Alegret, J. 1999).
El marc jurídic espanyol (Llei 3/2011 de 26 de març) defineix les confraries de pescadors com a corporacions de dret públic, la qual cosa les vincula i associa als poders públics, fent-les dependents de l’Estat i de les comunitats autònomes. No obstant això, per la resta de les seues característiques, les confraries es poden enquadrar dins del marc de l’economia social; és a dir, es considera que realitzen una labor en el desenvolupament de sectors marginals de la població de les comunitats pesqueres artesanals, disminuint la dependència d’altres organitzacions (Cervera, A. 2010).
Els òrgans rectors de les confraries de pesca són la Junta General (o Assemblea), en la que pot participar un representant de cada embarcació (en cas que la barca estiga en règim de comunitat de béns, normalment hi participen els marits) i els pescadors i les pescadores que ho desitgen; el Cabildo (o Comissió permanent); i el Patró Major, que sol ser un home. Aquests últims són triats per sufragi universal, lliure i secret. Teòricament, les eleccions han de ser representatives; no obstant això, les Confraries del País Valencià no ho són, perquè a penes hi ha dones en els llocs de decisió i poder.
Les confraries tradicionalment han facilitat alguns serveis com la sanitat o l’educació per a les famílies associades. Actualment ofereixen serveis administratius, distribució de gel i gasoil per a les embarcacions a preus més barats o servei de llotja i subhasta de peix, entre d’altres. En eixe sentit, continuen tenint una organització cooperativa; el 3 % de les vendes realitzades a la subhasta es destinen al seu funcionament.
En l’actualitat, la Unió Europea ha promogut diversos intents de transformar les confraries en organitzacions de productors, en les quals es permet l’entrada de les grans empreses del sector. Malgrat tot, la majoria de les confraries ha resistit fins als nostres dies mantenint moltes de les seues característiques originals i adaptant unes altres a les canviants condicions polítiques, econòmiques i ecològiques.
Les confraries de pesca al País Valencià
El Mediterrani espanyol es caracteritza per una pesquera variada i d’alt valor comercial que agrupa al voltant del 29 % del total de la flota nacional i el 30 % d’ocupació en el sector. Més del 55 % dels vaixells són artesanals i pesquen menys de 90 dies a l’any (MAGRAMA, 2015). La majoria de la flota està constituïda per xicotetes empreses de caràcter familiar: el patró o la patrona sol ser, al mateix temps, la persona propietària de l’embarcació i va acompanyada per un parell de mariners o marineres, quasi sempre amb llaços de parentiu. Totes les tripulacions s’integren en les confraries (Lizcano, E., Herrera, P., Miret, L. 2016).
El País Valencià abasta un total de 22 confraries, dues de les quals (Alacant i Benidorm) es troben pràcticament inactives o en procés de desaparició. Hi ha al voltant de dues mil persones associades a aquestes organitzacions de pesca; menys de tres-centes en són dones. Es tracta d’un cas paradigmàtic de comunitats pesqueres que, malgrat la forta pressió en contra, es resisteixen a desaparéixer i sobre les quals s’ha investigat molt poc, especialment en l’àmbit del gènere i les dones, en què es compta amb poca informació i molt disgregada.
La pesca constitueix un factor social important i és una activitat econòmica que es fonamenta en la creació d’ocupació i en el desenvolupament d’altres sectors i serveis, com poden ser l’allotjament, la gastronomia i la restauració, àmbits en què les dones tenen un paper clau. Tanmateix, els ingressos derivats de l’activitat pesquera han patit una reculada, sobretot a causa de la situació de crisi generalitzada, que s’accentua encara més en les poblacions locals que depenen directament d’aquesta activitat. Tot i això, crida l’atenció que en la pesca tradicional s’haja mantingut (i fins i tot haja augmentat) el nombre de persones treballadores des que va començar la crisi. La mateixa comunitat pesquera confirma la impressió que la pesca tradicional ha actuat com un sector refugi per a l’ocupació. Durant anys, molta gent de la comunitat va abandonar el seu ofici per a treballar en altres menys penosos i millor remunerats (especialment en la construcció). Tanmateix, la crisi va provocar que moltes d’aquestes persones recuperaren la seua antiga ocupació (Lizcano, E., Herrera, P., Miret, L. 2016).
Actualment, la sobreexplotació és la causa principal de la crisi que travessen les pesqueres. Per a frenar-la és necessari que dins de la comunitat es reconega la importància de la conservació dels recursos i les mesures que la garantisquen. Aquest control d’accés als recursos pesquers és habitual en les pràctiques de les confraries, que el porten a terme mitjançant l’establiment de grandàries mínimes, contingents, vedes, horaris de pesca, etc. El relleu generacional és un altre factor clau en el manteniment de tota la cultura que envolta aquestes comunitats tan particulars; cada vegada és més baix el nombre de joves que volen dedicar-se a l’ofici de la pesca. No obstant això, resulta un sector atractiu per a les persones immigrants que arriben al territori en busca de feina, però que es troben amb entrebancs per a regularitzar la seua situació legal abans de poder formar part de les confraries i, per tant, de tenir el dret de pescar legalment.
El paper de les dones al sector pesquer artesanal
En el procés de capitalització de les confraries, acompanyat del control dels recursos comunals, també es dóna una regulació de les relacions socials, en les quals el poder de les dones es redueix i es posa al servei de l’home, en primera instància, i del capital, en segon lloc. Des dels seus inicis, les confraries van ser creades i organitzades per homes, havent-hi molt poc percentatge de dones involucrat, especialment pel que fa als llocs de poder. Actualment, les dones segueixen sense estar representades dins d’aquestes organitzacions; amb prou feines participen en les reunions o en la presa de decisions.
Només un 2,5 % dels membres del total de confraries del País Valencià són dones; i cal destacar que hi ha un terç de les confraries que no hi compten amb cap dona. En els comités executius, trobem a penes un 3 % de dones. D’una banda, açò ens dóna una idea de quina és l’aportació oficial de les dones pel que fa a la presa de decisions en la gestió de les comunitats pesqueres d’aquesta zona; i de l’altra, qüestiona que les dones se senten realment representades en les confraries.
Desigualtats visibles
En les confraries del País Valencià el percentatge de dones dedicades als treballs a terra és més alt que el de les que fan feina a la mar. Dins del treball formal, trobem la majoria com a assistentes administratives de les oficines, seguides de les armadores (propietàries i gestores d’embarcacions de pesca), subhastadores, peixateres, netejadores de llotja i, en menor mesura, marineres i secretàries. En alguns casos, fins i tot, realitzen diverses d’aquestes tasques combinades; per exemple, administrativa i netejadora o subhastadora i peixatera.
Quant a les condicions laborals, en alguns casos reben un salari més baix en comparació amb el dels seus companys homes pel mateix treball. Tanmateix, se’ls exigeixen tasques extraordinàries, que no es troben considerades dins de les seues obligacions com a empleades i que, clarament, se’ls atribueixen per ser considerades tradicionalment pròpies del sexe femení, com ara la neteja de zones comunes. Cal dir que s’han detectat casos de menyspreu i d’assetjament en el treball, violència verbal, comentaris obscens, etc., que fan que moltes se senten discriminades i, fins i tot, hagen de canviar la forma de vestir o la seua actitud davant dels seus companys de treball. Igual que ocorre en altres sectors, la contractació de dones es caracteritza per la temporalitat i la inestabilitat; depén de les necessitats de cada confraria, vedes, etc. També hi ha un major nombre de contractes de dones a temps parcial amb la idea que puguen compaginar la vida laboral i la familiar, cosa que no es planteja en el cas dels homes.
Un altre factor que cal tenir en compte és el règim d’autònoma (al País Valencià hi ha sols 10 afiliades; 5 a València i 5 a Castelló). Les dones que opten per aquesta via, estan sotmeses al Règim Especial de Treballadors del Mar, en el qual no es contemplen determinats treballs, així com tampoc certes dolenties pròpies del seu gènere. Açò és especialment important per a les marineres, que treballen en unes condicions molt dures que moltes vegades no s’adapten a les seues necessitats; per exemple, la falta d’espais privats dins de les embarcacions.
En alguns llocs s’està donant un procés important de professionalització de les dones de la mar; cal destacar-ne les mariscadoras gallegues, les rederas o les neskatillas en el nord peninsular. Açò té els seus avantatges, però també molts inconvenients; tal vegada el més important siga la reafirmació i la dependència del sistema capitalista, que al cap i a la fi, és una de les causes de la institucionalització de la desigualtat entre homes i dones.
D’altra banda, encara que fora de les confraries, cal esmentar el gran nombre de dones que treballen en aqüicultura. En el cas de les costes valencianes, ho fan per a grans empreses que ofereixen unes condicions laborals molt precàries; salaris molt baixos, contractes temporals i moltes hores extres no cotitzades. El creixement d’aquest tipus d’empreses els darrers anys, fomentat per la UE, forma part del procés conegut com a Blue Growth o «economia blava», que seria un símil amb la Revolució Verda de les dècades de 1960 i 1970. Aquest fet, junt amb el creixement de les importacions de peix des de països empobrits, competeix directament amb les confraries, oferint un producte molt més barat, però de pitjor qualitat.
Les protagonistes del treball invisible
Quant al treball informal, les dones són les responsables de la cura de la vida en les pesqueres artesanals; s’encarreguen de la llar, de les criatures i de les persones majors i dependents, gestionen el negoci familiar, mantenen i reparen els utensilis de pesca, venen peix al carrer (aranderes), desempesquen (trauen el peix de les xarxes), desembarquen el peix (poseres) al port i fins i tot, sovint, compaginen tot açò amb una ocupació remunerada en condicions més desfavorables que els seus companys homes. Aquest fet els suposa una doble (o fins i tot triple) jornada laboral. La maternitat i criança de les criatures, juntament amb els rols del gènere femení associats a la cura i el manteniment de la llar, releguen les dones a l’espai domèstic i als treballs a terra, que, encara que estan directament relacionats amb la pesca, no són valorats amb una retribució econòmica.
Les tasques diàries de les dones al sector pesquer no estan reconegudes ni per l’Estat, ni tan sols per la mateixa comunitat. Elles no reben un salari, no estan assegurades i tampoc tenen dret a una pensió de jubilació. El seu estatus és el d’esposes col·laboradores; és a dir, el seu treball es considera una ajuda familiar i normalment complementa el dels seus marits en la mar i evita despeses addicionals per a l’economia familiar. Açò significa que en són dependents econòmicament, i els resulta complicat emancipar-se i emprendre qualsevol iniciativa per elles mateixes.
No obstant això, la labor no remunerada que realitzen les dones suposa la base invisibilitzada sobre la qual se sustenta la comunitat pesquera i totes les tasques visibles en pesca. Aquest treball gratuït per part de les dones, emmarcat dins de la divisió sexual del treball, permet als homes de la comunitat exercir l’activitat pesquera en el mar, amb tots els avantatges i privilegis socials que açò comporta.
Legislació
Hi ha molta legislació escrita sobre pesqueres, però la majoria se centra en els pescadors i en la captura de peix. Pocs textos estan dirigits al reconeixement de les dones en aquest sector, i encara en són menys els que s’apliquen en la pràctica.
No és fins a finals dels setanta i principis dels vuitanta que la Comissió Europea aprova diverses directives i plans d’acció sobre el tracte igualitari d’homes i dones en matèries de treball i seguretat social. Quelcom similar ocorre en la legislació espanyola; encara que els últims anys hi ha hagut un apogeu en l’organització de col·lectius de dones en el nord de la península que han pressionat per millorar aquesta situació, encara queda molt camí per recórrer fins a aconseguir un marc legal que satisfaça a totes.
Hi ha molts interessos posats en conceptes com la productivitat o l’esforç pesquer en les agendes polítiques, ja que aquests són els que mouen el capital i l’economia en aquest sector. Els termes gènere i igualtat estan actualment en les agendes d’organitzacions i institucions polítiques a escala europea; no obstant això, encara estan lluny de reflectir-se en el paper, i de la seua aplicació real no cal ni parlar-ne.
Yesmina Mascarell
Investigadora ecofeminista i membre de diversos moviments socials en La Safor
[box] QUADRE DE TEXT
Les poseres de Gandia
Al port de Gandia es troba una de les confraries amb més quantitat de dones actives de tot el País Valencià. Hi ha un total de 28 armadores registrades a l’organització, això suposa un 15 % dels membres, aproximadament. Conegudes com a poseres, provenen majoritàriament de famílies tradicionalment pescadores, i han anat aprenent aquest treball gràcies als ensenyaments de les seues mares i iaies, que generació rere generació els l’han transmés per via oral i sobretot amb la pràctica.
La seua tasca se centra, principalment, en la gestió del negoci familiar. Això suposa tenir a punt l’embarcació per a eixir a navegar cada dia, així com tots aquells estris de treball necessaris per a desenvolupar l’activitat a la mar i el menjar per a la tripulació. També s’encarreguen de tota la paperassa de l’empresa, dels temes burocràtics i de les qüestions econòmiques. Així mateix, són les gestores de la pesca diària des que el peix arriba al port fins que marxa de la llotja.
El treball de les poseres comença a bord; elles s’encarreguen de teixir i reparar les xarxes, de preparar els aparells de pesca, i fins i tot dels àpats diaris de la tripulació. Netegen l’embarcació i gestionen qualsevol necessitat que puga tenir. Durant els matins, aprofiten per a fer les gestions pertinents perquè tot complisca la legalitat; viatges a les administracions públiques a València, a la capitania del port, a les oficines de la confraria, etc. Igualment, s’encarreguen de tots els detalls dels contractes de la tripulació; els salaris, les assegurances, l’atur, etc. També prenen cura de la seguretat del vaixell (inspeccions, revisions, salvament, etc.) i de les gestions pertinents amb els bancs. A les vesprades acudeixen al port a esperar l’arribada de la pesca del dia. A continuació, descarreguen el peix, el trauen de les xarxes i el transporten a la llotja, on el distribueixen i l’ordenen en caixes amb gel. Després assisteixen a la subhasta i es queden fins que tot el peix està venut. L’última tasca del dia, també a càrrec de les dones, és la gestió dels documents de la venda, que es fan a les oficines de la confraria.
La quantitat de tasques descrites pot variar d’unes a altres, segons cada cas. No obstant això, pràcticament tot aquest treball és realitzat o gestionat per les dones. Al País Basc hi ha l’exemple de les neskatillas, dones que fan un treball semblant i han decidit professionalitzar-se; al País Valencià tot just s’ha començat el procés de reconeixement dins de la mateixa comunitat pesquera.[/box]